EL SEIS DOBLE - DIARIO DIGITAL DE ALZIRA

Mentres em feia un café matutí, a través de la finor de la paret de la meua cuina, he sentit la primera frase del dia: “Donat pressa, que arribarem tard!”. Era la meua veïna, afanyant el seu marit i veí meu també.

He posat la ràdio, no m’agrada el café amb llet, m’agrada el café amb ràdio. El locutor, entre desgràcia i desgràcia, anava accelerant cada vegada més el seu discurs. Què de pressa parlen els locutors! He canviat les notícies per un tango perquè també m’agrada el café amb tango: “…un clavelito triste vivía, por una rosa se consumía; pero la rosa coqueta y mala a una estrella chiquitita amaba…” Açò era millor. On va a parar!

M’he acostat a la finestra, la tassa fumejant entelava el vidre amb el baf. Fora plovia lleugerament i pareixia fer fred.

He vist en la vorera de davant a una mare que arrossegava al seu fill angoixada, segurament, per no arribar a temps al col·legi. Un cotxe accelerava un tant precipitat perquè el semàfor canviaria de l’ambar al roig. El següent vehicle va tindre ja que parar fins que una pitada per darrere li ficava pressa perquè el mateix semàfor anava a passar de l’ambar al verd. Una ambulància amb la sirena estrepitosa sortejava obstacles com podia ja que, en aquest cas, la promptitud podia tindre la seua justificació. La gent caminava amb pas accelerat, com ho fan les formigues quan porten una miqueta de palla al niu. Tots, tots… amb pressa! Sotmesos i rendits per la crueltat del rellotge.

Ha sigut un nou matí unit al meu café en què, amb generositat, m’he proposat “perdre el temps”. Per a començar m’he dedicat a comptar les gotetes de pluja en el vidre de la finestra: una, dos, tres… Cent huitanta-cinc llagrimetes d’aigua s’associaven al vidre; algunes d’elles, como si foren cuquets, buscant pas cap avall, però no per pressa, menys mal! sinó pel capritxo de la gravetat que les espentava cap al centre de la terra o, potser, perquè la meua finestra plorava afligida per l’amor impossible del clavellet del tango.

He rist en recordar una màxima del què va ser el meu amic, Solerisestruch. Deia algo així com: “Pensen que la velocitat és un mèrit. Però, si fins una tortugueta pot aconseguir-la si la deixem caure des del més alt d’un campanar”. 

Després, m’he vestit lentament perquè tenia pressa! Amb ella o sense ella, no obliden que hui és  UN GRAN DIA! Que ho gaudisquen.

El Pobret Parlador II

Advertència de l’autor per als sabuts i acadèmics.

El meu valencià té alguna falteta

i pot ser que algun ripio,

però em van ensenyar que al lloc se l’anomena sitio

i a la mamella teta.

En l’escola em va imposar el castellà un retor,

fera fred o calor.

I ara parle valencià d’hort.

Mala sort!

Poden llegir més dotoreries d’aquest pobret parlador en el següent enllaç:

http://elseisdoble.blogia.com/temas/articulistas-el-pobret-parlador-ii.php