EL SEIS DOBLE - DIARIO DIGITAL DE ALZIRA

La vida té uns xicotets plaers al nostre abast que moltes vegades no sabem disfrutar perquè vivim presos en el treball. Açò de guanyar-se la pataqueta està cada vegada més difícil. Però, fa un parell de dies vaig saber trencar amb la monotonia i vaig voler donar-li gust al cos d’una forma senzilla: retrobant-me amb vells amics. M’abellia, m’ho mereixia… Va ser tan senzill com realitzar una telefonada i proposar-ho a altres dos presos. L’invitació els va convéncer immediatament, menys mal!

Aconselle este impuls als quatre gats que ens lligen, perquè hui només lligen quatre gats, o no? I ho aconselle perquè si no es porta a la pràctica passen els anys i deixes de veure eixes persones que, d’alguna manera, han format part de la teua vida en algun moment. Bo, no els deixes de veure perquè sempre hi ha alguna boda, comunió o enterrament en què coincideixes amb ells. Este tipus de celebracions són un castic social que t’imposen com si hagueres comés un delicte; però, al cap i a la fi, serveixen per a retrobar-te amb vells amics. Ja és!

Els tres condemnats quedem en un restaurant per a menjar. Van ser tres hores d’accelerada tertúlia perquè volíem comptar-nos tantes coses! Parlarem de tot, de tot… D’antics professors,  de llibres, de periòdics i altres lectures, de l’institut, dels nostres fills que han crescut com les carabasseres, de política, de futbol, d’este, d’aquell… En definitiva, arreglarem el món i vam posar a tots i a tot en el seu degut lloc o orde. Recollons, ens estarem fent vells?

Enmig de tant de xarrameca, un bon arròs a banda amb la seua “pisqueta” d’allioli, cerveceta fresca, un peixet de la mar i, per a rematar, un bon cafenet i un puret aromàtic reservat per a les grans ocasions. Xe, jo no sé el que és la marihuana, però açò del bon menjar i xarrar amb els amics és un sentiment tan grat, viu i de tant plaer que pot emportar-te a l’al·lucinació. Què no? Proven, proven…

Acabat el plaer vam haver de tornar a la condemna i deure de guanyar-nos la pataqueta, no sense abans prometre’ns repetir l’esdeveniment periòdicament.

Platón, que era un d’eixos filòsofs de collons de mico, deia algo així com que l’home sempre condueix un carro tirat per dos cavalls: el plaer i el deure. L’art consisteix en temperar la fogositat del cavall negre (plaer) i compassar-ho amb el blanc (deure) per a córrer sense perdre l’equilibri. Així ho farem amb un altre arrosset a banda, ja els comptaré.

Per al meu cosí Jaime i Aureliano amb tot el meu afecte.

El Pobret Parlador II

Advertència de l’autor per als sabuts i acadèmics.

El meu valencià té alguna falteta

i pot ser que algun ripio,

però em van ensenyar que al lloc se l’anomena sitio

i a la mamella teta.

En l’escola em va imposar el castellà un retor,

fera fred o calor.

I ara parle valencià d’hort.

Mala sort!

Poden llegir més dotoreries d’aquest pobret parlador en el següent enllaç:

http://elseisdoble.blogia.com/temas/articulistas-el-pobret-parlador-ii.php