EL SEIS DOBLE - DIARIO DIGITAL DE ALZIRA

Mai no ha demostrat ningú que el fet de fer els deures a casa siga positiu per a l'aprenentatge dels escolars

Al llarg de l'estiu moltes famílies han estat afaenades intentant que els seus fills o filles feren els deures. Manar que facen els deures a l'estiu sembla ser una de les tasques importants del professorat quan acaba el curs, com una extensió de juny a setembre dels deures que ja manen de dilluns a divendres i al cap de setmana de setembre a juny.

Per algunes famílies els deures marquen els ritmes de l'any i de les vacances. No em referisc a l'alumnat d'Educació Secundària que ha d'aprovar les assignatures i resulta que les ha suspeses, que és normal que hagen d'estudiar per tal d'arribar a aprovar. Em referisc a l'alumnat de Primària i, fins i tot, d'Infantil. Hi ha mestre/a que s'entossudeix en que els xiquets i xiquetes duguen a casa cada dia, cada setmana i tot l'estiu fulls de sumes o restes, problemetes, cal·ligrafia, acolorir dibuixos o altres tasques escolars. El pare i la mare han d'assumir la responsabilitat que el seu fill o filla duga el deure fet a l'endemà, el dilluns o al pròxim setembre. Mai no ha demostrat ningú que el fet de fer els deures a casa siga positiu per a l'aprenentatge dels escolars, i mentre no se'm demostre d'una manera científica i rigorosa seguiré dient que els objectius i raons per a manar fer els deures a casa són altres.

Recorde que quan jo anava a escola no hi havia deures per a casa. Calia aprendre a llegir i es llegia, a contar i es contava, però no hi havia deures per a casa. En acabar l'escola es jugava, fonamentalment, i s'aprenia a viure amb els adults. Al cap de setmana es jugava més i s'aprenia a viure més; i, si calia, s’ajudava a casa.

A poc a poc es començà amb el tema dels deures, la qual cosa representa un drama per a moltes famílies. Sembla com que el mestre o la mestra allarguen les seues mans per passar la seua responsabilitat docent als pares i les mares a les cases. Aquests han d'assumir el paper de professors o professores mesclat al de pare o mare, el que en massa ocasions enverina la vida familiar quotidiana. En moltes cases hi ha veritables drames entorn als fulls dels deures. Potser en siguen pocs i ben ximples, que es facen en cinc minuts, que siga només un repàs, que és acabar el que no han acabat a la classe.... Però hi ha xiquet o xiqueta que està hores i hores davant el full, aprenent a no fer el que li diuen que cal fer, augmentant la tensió parental i familiar i traient de les seues casetes al pare i/o a la mare.

I el pare i/o la mare (que de vegades també discuteixen per causa dels deures) es senten avaluats quan el menut o la menuda van a classe i mostren els deures que han fet -millor o pitjor, a soles o en companyia- a casa. Què dirà la mestra de nosaltres com a pares si no duu els deures fets, i ben fets!!

Mentrestant, els xiquets i xiquetes no tenen temps per aprendre a viure, a soles i en companyia, a pensar, a emprendre projectes amb les amistats, a projectar invents, a llegir llibres per plaer o a fer com si s'avorriren. I açò val per als dies i caps de setmana d'entre el curs com per a les vacances més o menys llargues de tot l'any.

La tasca escolar s'ha de fer a l'escola i l'ha de manar i controlar el professorat, i fer-se de la manera que diga el seu Projecte Curricular –que estarà d’acord amb el Projecte Educatiu de Centre-.

Perquè els pares i mares tenen la tasca d’educar, des dels seus plantejaments educatius familiars i des de la seua responsabilitat, que tampoc no poden de deixar en mans del professorat. De responsabilitats compartides en parlarem un altre dia. Ara, només cal afegir que en les reunions i contactes de principi de curs entre família i mestres haurien de posar-se les bases de com hauran de ser les tasques que faça a casa l’alumnat els pròxims mesos. I que siguen afavoridores per al seu aprenentatge i educació i no ho compliquen i compliquen la vida a tots.

Eduard Hervàs

Psicòleg