Diario digital. Noticias, servicios, información y personajes de Alzira

Article d’opinió

Ho jure per la Casa del Rei i la Font del Garrofer, dalt del Pato de la Font del poble de ma mare, que jo no ho sabia.

En baixar del tren a les 7 i mitja els ulls se m'han fet llumentes i al cervell m'han tocat campanes de concert de Llorenç Barber.

Les antiestètiques i antiestàtiques tanques que han impedit mes rera mes l'utilització del Passeig de l'Estació ja no ho impedien, almenys des de la banda de l'estació.

M'he atrevit a internar-me en l'incert passatge i només girar he diviat allà al fons algunes persones i taules i algunes coses més. Les tanques de la vora de la carretera del camí de l'estació tampoc no estaven i damunt les taules hi havia una col·lecció de gots ben col·locats, estovalles a les taules, xics mudats, banderes a punt de ser col·locades, un equip de veu, un amplificador, micròfons, altaveus...

Això és que van a inaugurar-ho! em digué una veueta a l'interior del cervell.

Evidentment, no m'havien convidat, ni tan sols informat, i això que s'ha demostrat el meu interés pel tema. I siga coincidència, encert de bono-loto de 3 o que ja els ha donat vergonya, alguna cosa tenia que veure la inauguració amb el que vaig escriure esta setmana. De vegades cal tindre una mica de gentilesa i galanteria político-social.

Hi havia tot excepte les persones inauguradores i uns pannells explicatius que estaven acabant de col·locar. I més altaveus i micròfons. També, la placa commemorativa que espere que diga que açò va ser inaugurat estant d'alcaldessa la Senyora Elena; però tapada amb un drau blau, perquè no la inauguraren abans els pardalets.

Molt content de la casual casualitat. Ja veuran vostés com és un passeig ben agradable. Ja li trobarem els defectes més avant, sobre tot si no hi ha un acurat manteniment.

Eduard Hervàs

Article d’opinió

Pensant en baixar del tren, quan la veueta ens avisava que la pròxima estació seria Alzira em vingué la revelació i  ho vaig entendre tot. El tancament o, millor, no obertura del pas/passeig de l'Estació es devia a la manca d'experiència directa amb el problema de la Senyora Elena i col·laboradors.

En un any de tren a València -amunt i avall- no he vist ni un sol dia a la Sra. alcaldessa Bastidas o ninguna de les seues regidores -Lillo, Martínez, Ortega, Berenguer-  o regidors. Ara només en recorde dos, però ja ex:

Un ex-regidor -de lamentable record- que pujava alguna estació més enllà, l'inimitable Senyor Mascarell Don David. Que, després d'aconseguir que li crearen una plaça i el col·locaren a uns quilòmetres d'ací, se n'anà  -per discussió o buscant millors horitzons econòmics- i seguidament  estigué a punt d'aconseguir una plaça fixa a l'Ajuntament d'Alzira que s'havia creat quan ell era regidor de Recursos Humans o similar; que no aconseguí perquè no van poder fer prou força contra un membre del tribunal que no volguétragar. Ell ara hagués pogut parlar del tren però no del passeig, que pujava i baixava en un poble veí. Ja fa uns mesos que no se'l veu.

Un ex-alcalde, Alfredo Garés, que puntualment va i torna en tren però sol desplaçar-se a l'estació en automòvil. Sé que si hi haguera el passeig i el provara no dubtaria en utilitzar-lo quotidianament.

Segur que hi haurà algun més, però no a les hores que jo vaig. Fins i tot, potser Donya Elena o algun/a dels/de les seus/seues regidors/es.

El que deia aquell, que qui no ho tasta no pot saber el gust que fa o qui no es rasca serà que no li pica.

Des de la revelació de la veu del tren, un consell (de) ciutadà: que de quan en quan els qui manen (alcaldesses, regidors/res) ho facen tot com els ciutadans normals: anar a peu a l'estació, agafar el bus per anar a l'Hospital, anar a l'Hospital sense influències, passejar per les voreres d'Alzira amb un carret de bebé o assegut/da en una cadira de rodes, voler eixir de un cantó on hi ha a l'esquerra una fila de contenidors, anar a estudiar a la biblioteca municipal (o a llegir, encara que siga), desplaçar-se per Alzira en bicicleta…

Els canvis serien reals i ràpids, si les persones humanes responsables polítiques sofriren el que sofreixen les persones ciutadanes normals i corrents.

Eduard Hervàs

Article d’opinió

Del book de Donya Elena Bastidas, llibret on entre lletres laudatòries ens mostra el seu ampli vestuari, i que ha estat repartit per totes les bústies de la ciutat perquè les alzirenyes prenguen exemple, vull ara mateix fer esment d'una de les localitzacions que, per a mi, paga la pena de tot el llibret.

Es tracta de la notícia del passeig que han fet per anar des dels dos ponts a l'estació, entre gespa, jocs infantils i vistes al Xúquer.

És un passeig molt bonic i agradable. El que no sé és per què ix a l'Hola d'Elena si no es pot utilitzar encara per a res. Hi ha tanques per tots els costats, escales, entrades i eixides, que impedeixen que ningú entre o isca.

Era una obra necessària, diuen i jo també ho dic. Hi ha molta gent que ve a peu al tren però des de tota la vida que no es sap per on creuar. És un camí perillós enmig la redona, el pont cap a Benimuslem, les pujades i baixades a l'autovia... No hi ha lloc on passar cap a l'estació amb una mínima seguretat. Perquè el passeig tan polit i verd està tancat, encara que ja s'ha retratat l'alcaldessa per a eixir a les fotos.

Des dels balconets miradors es veuria el Xúquer i s'escoltarien els pardalets, s'oblidaria dels cotxes i camions per uns minuts mentre s'aniria a l'Estació. Però està tancat i barrat amb tanques de totes les maneres.

Ja sé que hi haurà una raó important i decisiva, però el veïnat no hauria de sofrir eixes raons tan justes i necessàries. Només que els/ens deixaren utilitzar-lo, encara que no l'inauguren. O que l'inauguren setmana si/setmana no. O que posen una foto tamany natural de l'equip de govern en ple enmig dels jocs infantils... Però que d'una vegada l'òbriguen.

A banda de servir per a anar a l'Estació, el dia que els pegue per deixar que s'utilitze, serà un lloc bonic de passeig per a majors i menuts.

EL BOOK... Finalment, la Senyora Bastidas ha aprés de qui ha d'aprendre. Corria pels carrers de la ciutat un clam que, finalment, ha estat atés. No podia ser que l'alcaldessa de Carlet fora la única que tinguera un recopilatori fotogràfic. Ja en són dos, a l'empara del Pare Bernat i les germanetes, les alcaldesses amb book fotogràfic personal. ¿Serà que en deixar açò de la política voldran provar sort en el Cine? Bé, sempre ens quedarà Vilella i el seu futur Museu o l'Alzinema, quan isca de l'amagatall…

Eduard Hervàs

No cap dubte que l’educació musical juga un paper fonamental en la formació integral de l’individu, ampliant la seua percepció general, visual i auditiva, afavorint l’aprenentatge i la vivència de les emocions, el desenvolupament físic i la capacitat creadora. Per això ha estat un gran encert introduir la música a l’escola, acostant el fet musical a totes les xiquetes i xiquets, amb l’objectiu de desenvolupar les seues capacitats, els seus coneixements, hàbits i habilitats, permetent-los que tinguen una valoració del món musical a partir de l’experiència directa. Amb el cant, els ritmes, l’expressió corporal, la creació, l’apreciació i l’anàlisi d’obres musicals o l’execució d’instruments senzills de fàcil maneig que els possibilita fer música d’una manera viva i creadora.

Però no és de la música a l’educació infantil, primària o secundària del que volia parlar ara mateix, sinó de l’altra vessant de l’educació musical, que és l’ensenyament/aprenentatge d’un instrument, allò que ací a les nostres comarques s’ha fet des de sempre a les escoles d’educands de les bandes. Els xiquets es posaven a la cua per dir la lliçó de solfa i aprenien a tocar la trompeta, el clarinet o la caixa d’algun dels músics que tocaven en la banda, en un aprenentatge molt directe, potser "tècnicament inadequat" o "poc pedagògic" però en un contacte personal del mestre i l’alumne. I amb un objectiu que estava ben clar: aprendre a tocar l’instrument per entrar en la banda, objectiu que acabava complint-se.

Ara mateix el professorat està tècnicament més preparat, té títol d’algun conservatori i es dedica professionalment o semi-professionalment a la musica. Però en moltes ocasions està molt lluny de facilitar aquell contacte mestre-alumne directe, positiu i facilitador de l’aprenentatge, perdent també la visió global o l’objectiu final de l’aprenentatge de la música i de l’inici del contacte amb un instrument.

Quan un xiquet o xiqueta de 8, 9 o 10 anys comença a anar a l’escola d’educands -ara escola de música- té un interés en començar a aprendre a tocar un instrument -o potser el tinga son pare o sa mare, que tampoc és un mal principi-

En aquesta societat que ens toca viure, qualsevol alternativa a l’ocupació consumista del temps s’ha de veure com a positiva, i l’aprenentatge de la música ho és. Trobar temps per començar amb la música potser ja siga un èxit personal, familiar i social.

L’objectiu inicial hauria de ser introduir l’alumne/a en el llenguatge musical, en la tècnica de l’instrument i en el gust d’escoltar, tocar i fer música a soles i en companyia... Però ara mateix, a les escoles de música i als primers nivells dels conservatoris -que seria el mateix- fa la impressió que tenen com a objectiu formar músics professionals... Sense pensar que la gran majoria d’alumnes/educands no van a ser mai de la vida músics professionals, a Déu gràcies.

Aquest objectiu ocult de formar futurs músics professionals, que no està formulat en cap de lloc com a tal, complica en gran mida els primers estadis de l’aprenentatge. La motivació fonamental, que hauria de ser passar-ho bé aprenent música i aprenent a tocar un instrument, és soterrada moltes vegades amb exigències pedagògicament impossibles. Perquè si és important aprovar cursos i cursos de música-LOGSE, més important és trobar-li el gust i tindre la necessitat de tocar.

Qualsevol xiqueta o xiquet que està començant a tocar sol o en una orquestra no ha de tindre en el seu cap si es tornarà professional, ni tampoc els seus mestres a l’escola de música. Haurien de facilitar-li que aprenga a expressar-se per mitjà de la música i li haurien de facilitar els moments i les possibilitats de fer-ho tota la vida. Si ve el cas i va triant-ho a poc a poc i en el seu moment, algun aficionat potser es plantege llançar-se als estudis i al món de la música professional, com podrà decidir entrar en una facultat de medicina o en un cicle formatiu d’electrònica. Però si ha tingut un bon aprenentatge, la relació amb el seu instrument, el desig i les ganes de tocar sol, a l’orquestra, a la banda o a la xaranga no l’haurà abandonat en tota la seua vida.

És per això que els mestres de les escoles d’educands -o ara escoles de música- haurien d’aconseguir que l’afició dels menuts per l’instrument i per la música anara augmentant a poc a poc, reforçant-los positivament els xicotets guanys que van tenint i no desanimar-los progressivament, com alguns fan amb l’excusa que ser músic és molt dur.

Ser músic professional pot ser dur, però el camí per aprendre a estimar la música i l’instrument ha de ser agradable, facilitant activitats que estimulen el seu interés, començant a tocar músiques senzilles i potser conegudes i divertides, a soles i en grup, sense exigir virtuosisme ni perfeccionisme, sinó correcció i satisfacció personal.

Així, a poc a poc, aniran fent-se músics que tindran tota la seua vida la música í l’instrument com aliats per al seu creixement personal i no músics frustrats perduts en el camí de la perfecció que no saben ni on deixaren l’instrument aquell dia que es van decebre per no poder o no voler ser ni professionals d’açò ni els millors del món.

Eduard Hervàs

Psicòleg

Los niños y las niñas necesitan sentirse seguros en su ciudad. Las ciudades serán más seguras cuantos más niños tengan solos paseando y jugando en sus parques, plazas y calles.

Está demostrado científicamente que una ciudad es más segura cuantos más niños y niñas tengan en sus calles, solos y solas, sin adultos cogiéndoles la mano. Un niño de la mano de su padre, su madre, su abuelo o la tata no está solo. Necesita jugar a su aire, sin adultos a su alrededor, para explorar, investigar y relacionarse.

Y es algo que se puede conseguir si toda la ciudad está plenamente de acuerdo: alcalde/alcaldesa, jefe de la policía y agentes, madres y padres, maestros, comerciantes y ellos mismos. Cuando hay niños por la calle, todos se sienten responsables de su seguridad y la ciudad se convierte en más segura.

Porque la ciudad necesita de los niños y niñas para tener un futuro y un presente; las niñas y los niños tienen un futuro, pero son esencialmente presente; necesitan jugar, pasear, vivir y sentirse ciudadanos en su ciudad y en el presente.

Sin ciudadanos jóvenes que hayan conquistado su pueblo o ciudad no habrá ciudad, aunque existan alcaldes y concejales que digan que creen en los niños. Porque las niñas y los niños no creerán en ellos y no habrá ciudad.

Eduard Hervàs, Psicòleg