UN PESSIGUET DE SAL (5) - UN CAFÉ, UN COLOM Y TRES “MORALEJAS”

Un matí molt fred d'hivern, vaig decidir prendre un café que em temperara el cos. Vaig vore una cafeteria amb una terrassa en la què pegava el solet. Mel de romer.

De la tassa eixia prou fum. Vaig obrir el periòdic. Entre titular i titular donava glopets de café. Estava a gust. De sobte, sobre el meu braç, una bona cagada de colom va deixar la meua caçadora d'ant feta una deixalla. Vaig mirar cap a l'arbre que tenia al costat, en la seua copa havien quinze o vint coloms. Vaig maleir a tots per a encertar amb el culpable.

Agafí un mocador de paper per a netejar-me i vaig fer el que vaig poder. Cridí al cambrer per a advertir-li la incidència i si existia alguna solució. Instants després va eixir al meu encontre amb un tubo que, segons ell, contenia un ungüent llevataques que feia miracles. Em vaig deixar netejar, no podia llevar-li eixa il·lusió, i més en comprovar la calamitat que havia fet amb el mocadoret. La veritat, el llevataques va resultar màgic. El pegot de pasta va desaparéixer i en el seu lloc només va quedar un gran cercle d'humitat que, segons l'entés cambrer, s'assecaria en mitja hora desapareixent tot rastre de taca. Però a mi, aquell cercle i l'olor que desprenia no em van il·lusionar molt, no sé per què. Pensí que millor haguera estat callat sense cridar al cambrer, al cap i a la fi només era una taca i, a més, estava tan a gust assaborint el café, llegint el periòdic i gaudint d'aquell solet que et feia oblidar el gèlid matí…

El vaticini va ser precís. La caçadora va quedar inservible. Van passar els dies i vaig tornar a aquella cafeteria. Aquesta vegada em vaig assentar en una taula en l'interior del local, per si de cas. No li vaig dir res al cambrer després de la voluntat i disposició que va posar, però vaig voler entaular una xarrada amigable amb ell. Vaig aprofitar per a relatar-li una faula popular.

“Hi havia una vegada una oroneta que va començar a emigrar massa tard a l'hivern i s'estava congelant mentres volava. Al final, va caure a terra i creia estar ja acabada. Però, en eixe moment, se li acosta una vaca que li va soltar una “pasterà” damunt. Bo, la caguerada estava bén calenteta, així que l'oroneta es va trobar molt millor i va començar a piular de satisfacció. Però un gat va sentir l'oroneta, li va llevar de damunt la “pasterà”, la va netejar, i se va menjar al pobre pardalet.

Aquesta història té tres “moralejas”:

1) No tot el món que et caga és el teu enemic.

2) No tot el món que et trau de de la merda és el teu amic.

3) Si estàs amb la merda al coll, però feliç, mantín la boca tancada.

Al cambrer li va agradar tant que em va demanar, per favor, que li l'anotara en un paper. Una altra vegada no vaig saber mantindre la boca tancada. Què li anem a fer! A pesar de tot, aquell va ser un gran dia per a mi; igual que hui ho pot ser per a tots vostés. Que ho gaudisquen.

El Pobret Parlador II

 

Advertència de l'autor per als sabuts i acadèmics.

El meu valencià té alguna falteta

i pot ser que algun ripio,

però em van ensenyar que al lloc se l'anomena sitio

i a la mamella teta.

En l'escola em va imposar el castellà un retor,

fera fred o calor.

I ara parle valencià d'hort.

Mala sort!

 

Poden llegir més dotoreries d'aquest pobret parlador en el següent enllaç:

http://elseisdoble.blogia.com/temas/articulistas-el-pobret-parlador-ii.php