Blogia
EL SEIS DOBLE - DIARIO DIGITAL DE ALZIRA

CENT ANYS D’HIMNE VALENCIÀ

CENT ANYS D’HIMNE VALENCIÀ

Breu història oficial del nostre Himne que enguany fa cent anys de vida

 

Article d’opinió de Jose Beteta i Martínez

“Primers anys de vida del Segle XX. València és el Cap i Casal d’un antic Regne, ara convertit en tres províncies les quals cada vegada més es donen l’esquena l’una a l’altra. És un bon moment per a realitzar una Exposició que ajude a cohesionar la regió i ser l’enveja del país”. Tal volta açò seria el que va pensar Tomàs Trénor, president de l’Ateneu Mercantil de València, quan va decidir posar en marxa l’Exposició Regional de 1909. Havia de ser una gran exposició, que exportara el nom de València i la seua regió a tot l’Estat i a la resta del món. Es necessitaven infraestructures, i allò va propiciar la creació d’un nou barri a la Ciutat de València, “Exposició”, situat passant la barrera històrica que havia suposat fins a l’època el riu Túria. Es necessitaven recolzaments institucionals, i fins i tot el Rei hi va donar suport a l’esdeveniment. Però allò que realment sempre ha perdurat i perdurarà al llarg de la història no és ni més ni menys que la música...

L’Exposició havia de tindre un himne, una composició musical que li atorgara prestigi i li donara eixe toc d’immortalitat que sols la música pot concedir. Llavors va ser on la figura de Josep Serrano, el mestre de Sueca, apareix en esta història. Serrano era, per aquell temps, el compositor valencià més important del panorama musical i un dels més importants a nivell estatal. Ningú millor que ell per a dur a terme aquella tasca. A l’Estat Espanyol les avantguardes musicals encara no tenien el pes que posseïen a altres zones del continent i el romanticisme encara era l’estil que impregnava les composicions de l’época. Un romanticisme que, quan a cada regió utilitzava les melodies populars d’aquelles terres, va passar a anomenar-se “nacionalisme” dins de la història de la música. A l’Estat Espanyol va sorgir un nacionalisme musical fonamentat en temàtiques castisses i melodies castellanes i andaluses, que tenia la seua màxima expressió en la sarsuela. No obstant això, a altres parts de l’Estat sorgiren altres intents de nacionalismes musicals i a la nostra terra en particular tinguérem un dels més prolífics. Compositors valencians com el Mestre Giner o Josep Serrano foren els màxims exponents d’esta corrent musical autòctona i l’Himne de l’Exposició podem dir que és la peça que més rellevància ha tingut al llarg de la història, per la seua bellesa musical i, com no, perquè a hores d’ara és l’Himne Oficial de la nostra terra.

L’Himne de l’Exposició no havia de ser una peça musical concebuda per a ser interpretada sols amb instruments musicals, sinó que havia de ser també cantada pel Poble i, per tant, va ser encomanada la tasca de crear-hi una lletra acord amb la importància de l’esdeveniment a un dels poetes més significatius de l’època de la Renaixença: Teodor Llorente. No obstant això, Llorente no va poder acomplir el seu encàrrec per diversos motius, com el fet de viure ell a València i Serrano a Madrid i, entre d’altres obstacles més, la poca experiència del poeta per a escriure a “monstruo”. El “monstruo” era una tècnica utilitzada pels compositors per a donar les pautes als poetes per poder posar-li lletra a les seues composicions. El músic escrivia qualsevol frase amb o sense sentit, a on allò important era el nombre de síl.labes i l’accentuació de les mateixes, i el poeta escrivia els seus versos tenint en compte eixes pautes. Per exemple, el compositor escriuria “Jo tínc una casa bláva” i el poeta, basant-se en el nombre de síl.labes i la seua accentuació, podria inventar-se alguna cosa pareguda a “Estíc molt enamoráda”. Calia buscar, llavors, una altra persona per a eixe important encàrrec i que estiguera acostumada a eixa tècnica del “monstruo”. L’elegit va ser el poeta valencianista Maximilià Thous (aquell que anys després seria firmant de les Normes de Castelló) que ja havia treballat eixa mateixa tècnica amb Serrano i que, a més a més, residia a Madrid. El resultat va ser una lletra composada en castellà, amb la referència a Espanya al primer vers, i amb un aire un tant folklòric però que intentava fer una descripció de les terres valencianes, ja que de seguida advertiren Serrano i Thous que la seua obra anava a esdevindre un cant del i per al Poble Valencià, més enllà de la tasca original que els va ser encomanada. Estes circumstàncies van fer que la lletra fóra criticada pels blasquistes i pels primers nacionalistes valencians. De fet, resulta un tant incomprensible que un poeta amb inquietuds valencianistes fóra el responsable d’aquella lletra i, a dia de hui, encara hi ha qui critica a Thous per tot açò, segurament sense saber el context en el qual se succeïren els fets. Tot té la seua explicació. La lletra va ser composada en castellà, segurament, pel context en el que se situaven els autors: el poc de temps del qual disposaven, el “monstruo”, la projecció de l’Exposició a nivell estatal i, com no, la castellanització pròpia de l’època. La referència a Espanya al primer vers va ser imperatiu del propi Serrano, que anys després va reconéixer en una entrevista al diari La Voz Valenciana haver donat instruccions a Thous per a introduir la paraula “Espanya” al primer vers ja que era l’únic que demanava als seus col.laboradors quan li encomanaven la composició d’un himne, i així ho havia fet amb Valencia Canta i La canción del soldado. Finalment, l’ambient folklòric que impregnava la lletra de Thous no era sinó el resultat d’haver basat la seua composició en versos de Teodor Llorente, el qual admirava. Segurament, Thous va pensar que havia de respectar l’estil de Llorente, al ser ell inicialment l’encarregat de posar-li lletra a les notes de Serrano.

L’obra resultant va ser estrenada durant la celebració de l’Exposició Regional amb la presència del rei Alfons XIII que va quedar meravellat per aquelles notes musicals i va demanar la repetició de la mateixa. Prompte aquell himne va assolir fama entre la població i anys després, en 1925, va ser declarat Himne Regional Valencià pels ajuntament de Castelló de la Plana, València i Alacant. Algunes de les queixes vessades sobre l’Himne van ser les referides a la llengua de la seua composició, fins el punt que el propi Teodor Llorente va recomanar en un article d’opinió que es traduïren els versos al valencià. Va ser el mateix Maximilià Thous qui va fer cas de les exigències de bona part de la societat valenciana i va redactar la lletra en la nostra llengua tal qual la coneguem avui en dia. El ja declarat Himne Regional va viure la monarquia d’Alfons XIII, la dictadura de Primo de Rivera, la II República, la dictadura franquista (una època en la que el valencià no gaudia precisament de la protecció del Règim i els valencianistes havien de conformar-se en cantar la lletra en la nostra llengua i no en castellà com a únic mode de “protesta”), la Transició a la democràcia i finalment, en 1984, va ser declarat Himne Oficial de la Comunitat Valenciana per la Generalitat Valenciana per mitjà de la coneguda Llei de Símbols.

Fins ací la història oficial del nostre Himne que enguany fa cent anys de vida. No obstant això, hi ha més que contar i, al meu parer, encara queda el més important d’estos paràgrafs. Com ja s’ha apuntat, l’Himne va rebre crítiques des de diversos sectors, no sols per la lletra sinó també per la música, que alguns compositors consideraven ancorada en el passat i molt conservadora en uns anys on les avantguardes començaven a fer-se un lloc en el panorama musical. Tanmateix, el que realment ha sigut objecte de les majors crítiques ha sigut la seua lletra i, en conseqüència, no tardaren en aparéixer altres composicions que intentaven ocupar el lloc de les melodies de Serrano com a Himne dels valencians. Així sorgiren, per exemple, el Cant de Redempció (o de Lluita), de Maximilià Thous Llorenç (fill del col.laborador de Serrano) que animava als valencians a unir-se contra els “lladres, botxins i tirans” o, ja a la Transició, la Muixeranga d’Algemesí que va suposar l’intent de recuperar una melodia tradicional valenciana com a himne valencià. També altres simplement es dedicaren a canviar el vers inicial, ofrenant-li les glòries al Regne en lloc de fer-ho a Espanya.

Els alzirenys cobrem certa importància en la història del nostre Himne en el moment en que el 1955 la Junta Local Fallera de la nostra ciutat publica un tríptic anomenat Alcira canta on apareixen dues versions de la lletra de l’Himne. Una d’elles, l’oficial, en castellà i amb el títol “Himno Regional”. L’altra, en valencià, amb el títol “Himne Valencià” i amb una lletra alternativa que, com a únic canvi i avançant-se als seus temps, reconeixia el caràcter de nacionalitat que a hores d’ara ens atorga el nostre Estatut d’Autonomia i, al mateix temps, eliminava la referència a Espanya al primer vers canviant-la per “Tots baix els plecs de la nostra Senyera”. A l’època de la Transició, esta lletra alternativa era repartida en forma de pamflets volants pels carrers dels pobles i ciutats de la nostra terra, i diversos partits, associacions culturals, i ciutadans d’a peu la feren seua. Sobre l’origen d’estos versos publicats a Alzira s’ha dit molt, com per exemple que són els originals que va escriure Maximilià Thous, que són una adaptació posterior seua, inclús algú ha apuntat que podria ser obra del mateix Enric Valor. Tanmateix, el que pareix més raonable és pensar que es tracta de l’obra “innocent” d’algun membre de Junta Local que, allà pel 1955, va aconseguir burlar la censura franquista publicant una lletra que no parlava d’Espanya sinó de la nostra Senyera.

Com a alzirenys, hem de ser conscients de la importància que tenim en la història del nostre Himne cent anys després de la seua composició i, en un acte d’afirmació localista, estimar i donar a conéixer la lletra publicada a la nostra ciutat per a que la gent, lliurement, puga triar amb quins versos es troba més còmode, ofrenant noves glòries a Espanya o, per contra, restant orgullosos tots baix els plecs de la nostra Senyera.

Jose Beteta i Martínez

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

1 comentario

eduardo Mascarell -

Yo tambien tengo ese trípticoylo guardo como oro en paña, porque me gusto mucho más eso de ""tots baix el plegs de la nostra segnera y junts y a una vea chermans vingau... A mi me lo envió el fallecido Enrique Nuñez, aparte siempre supuse que ese cambio lo había hecho el querido mestre Chust. No lo se, pero me gusta recordar al mestre y a la seua valenciania, El articulo y la investigación que conlleva me parecen muy interesantes
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres