Blogia
EL SEIS DOBLE - DIARIO DIGITAL DE ALZIRA

Articulistas ----------------------- Eduard Hervás. Psicòleg

MASCARELL NO PODIA SER INSTRUCTOR DE L'EXPEDIENT, PERÒ ELS DINERS ELS POSA L'AJUNTAMENT

MASCARELL NO PODIA SER INSTRUCTOR DE L'EXPEDIENT, PERÒ ELS DINERS ELS POSA L'AJUNTAMENT

Article d’opinió d’Eduard Hervàs

 

Ara resulta que tot allò que començà Mr. Mascarell (D. David), la Sra. alcaldessa Dª Elena i la resta d’equiPP de govern “municiPPal”, i que no van poder acabar perquè abans aconseguiren suspendre'm en el primer examen de l'oposició i que ja no fora funcionari de l'Ajuntament d'Alzira -ni tan sols interí- estava mal fet des del principi.

Això diu l'Audiència de València: el Sr. Mascarell, D. David, com a regidor no podia ser instructor de l'expedient sancionador que em van obrir. Jo ja els ho havia dit en diferents escrits i, com no feren cas i anaren a la seua, vam haver de presentar un recurs contenciós-admninistratiu.

En la primera sentència van acceptar les meues pretensions: que el Sr. David, Don Mascarell, com a regidor no podia ser instructor de l'expedient sancionador.

La Sra. Bastidas, Dª Elena i l'equiPP de govern decidí apel·lar. Amb diners de totes i tota la ciutadania alzirenya, això és, sense costar-los a ells ni mig cèntim, clar.

Ara bé, resulta que diu la Sala del Contenciós Administratiu de la Comunitat Valenciana que no tenien raó, que el Sr. Mascarell, com a regidor, no pot ser instructor d'un expedient contra un funcionari (encara que siga interi). Que ha de ser un altre funcionari del mateix grup, en aquest cas del grup A.

No he vist cap nota de premsa de l'Ajuntament, ni tan sols a la SuperWeb municipal explicant-ho a la ciutadania. Per això, i amb tota la modèstia per contar una cosa pròpia i persona m'atrevisc a contar-ho.

Per cert, que s'ha perdut la sentència amb costes i tot. Això vol dir que han de pagar les despeses del judici, les de la seua part i les de la meua. Ho sent pels cabdals municipals en època de crisi, però l'Ajuntament haurà de pagar les costes i no Dª Elena Bastidas -que encara és alcaldessa- ni D. David Mascarell -que ja no és regidor, va i ve tots els dies des d'Algemesí a València més o menys a les 7 del matí i a les 3 de la vesprada, respectivament. No és just això de que en lloc de pagar ells i la resta de l'equiPP de govern pague Alzira sencera, però no pretendran després de tot que també ho pague jo. I és que ja vaig pagar prou sense saber massa bé el perquè. Ara, en llegir la sentència, se m'ha vingut al cap altra vegada tot allò de l'expedient, i l'examen d'oposicions.

I com encara no sé d'on vingué tot aquell procés inquisitorial he pensat que pot ser ja un bon moment per començar a investigar i a lligar caps. Amb l'ajuda de totes i tos els qui sé que -almenys- em respecteu com a persona i algú/alguna m'estima un poc i moltes/molts reconeixen el treball que vaig fer amb l'Educació i la Infància de l'Ajuntament d'Alzira al llarg de 18 anys.

Seguiré informant i explicant com podem, entre tots, anar seguint el fil. I arribar al cap.

Eduard Hervàs

 

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

PER A QUE NO AGREDISQUEN AL PARE NI A LA MARE

PER A QUE NO AGREDISQUEN AL PARE NI A LA MARE

Article d’opinió – Eduard Hervàs, psicòleg

 

Escolte per la ràdio que han augmentat les denúncies per menors que agredeixen als seus pares. I açò és molt greu. Per això es deia abans allò que "és més roí que pegar a un pare". Mal pronòstic té eixa família en què els pares patixen les agressions d'un o més fills/es s'agressions físiques, psíquiques o verbals, que de tot hi ha i tot fa mal-, siguen dels que denuncien o dels que ho callen i simplement ho patixen de portes cap a dins. Si volen eixir de l'embull en què s'han vist ficats pels anys viscuts junts hauran de tirar mà d'un/a bon professional de la psicologia i moltes ganes que tot canvie. Amb tot l'esforç que posen serà difícil, però hauran d'intentar-ho o renunciar a la relació m/paternofilial, reconvertint-la en una altra cosa.

Previndre abans de vindre

El que cal aconseguir és que els menors que ara tenen 1, 2, 3 o 7 anys no arriben a agredir els seus pares quan tinguen 12 o 14. I això com s'aconseguix? Molt senzill, deixar ben clar des del principi qui mana a casa. I ha de quedar clar que a casa manen el pare i la mare, que són els que tenen eixa responsabilitat. I això ha de notar-se des de ben prompte, des que els xiquets són capaços de manipular als majors, que és des que naixen. Les coses es fan perquè la mare i el pare així ho decidixen -o un dels dos, si és una família monoparental, en la que hi ha més risc de perdre el control de la situació-. Als fills se'ls demana opinió, se'ls concedeixen capritxos, però es fa el que volen els pares, des del principi. Una família no és una societat democràtica. I qui ho crega així ja no cal que continue llegint. No són "pobret/a, total què més dóna..." I dóna, vaja si dóna. Si no, que els ho pregunten als p/mares agredits. No val accedir als seus capritxos perquè callen i no ploren o no donen la llanda, a casa o en el supermercat. Ni concedir-los privilegis perquè els tenen els amics, amigues o company/es. És la pitjor de totes les raons, permetre'ls alguna cosa perquè diuen que els ho permeten als altres. Una altra cosa important és posar regles, deixar que es complisquen i si no es complixen que els coste alguna cosa. Perquè en la vida hi ha regles i cal aprendre a complir-les. Això no s'aprén en l'escola. Regles per a alçar-se i gitar-se, menjar, fer els deures, jugar, llegir, eixir... Regles que ajuden a la convivència domèstica i els servixen a la seua educació. I si les regles no es complixen o es boten els límits (horaris, volum, brutícia, diners, consum...) el pare o/i la mare ha de fer que els coste alguna cosa. Perquè si no els costa res mai aprendran a complir les regles.

Aprende perquè aprenguen a viure

Així, a poc a poc des del primer dia de vida, els fills i filles aprenen a viure en família i amb ells mateixos, subjectes a una autoritat p/materna que ha d'evolucionar alhora que els xiquets/es van creixent. I junt amb les regles i els límits molt d'amor, que es manifesta en respecte mutu. Els fills han de saber-se volguts i acceptats, des de xicotets, encara que se'ls estiga confrontant amb el seu mal comportament. No se'ls deixa de voler perquè es porten malament, ni es fa com si se'ls deixara de voler. Se'ls vol i se'ls demostra amb la coherència p/materna i amb besos, carícies, moltes paraules i molt de temps compartit.

És difícil? Durant moltes generacions no ha sigut difícil. Ara, quan el capitalisme consumista aprofita tots els badalls de l'educació, "moderna" per a atacar, cal esforçar-se més i no cedir ni un pam. Si no es té molt clar caldrà parlar-ho amb altres pares i mares o, per què no? Anar a aprendre a un lloc on ensenyen com han de comportar-se els pares i mares. Tot perquè quan tinguen 11, 12 o 14 anys no siguen uns agressors de pares i mares i, quan tinguen 25 o 30 puguen ser bons pares o mares.

Eduard Hervàs

Psicòleg

 

Foto: Eduard Hervàs

 

CONSUELO BERENGUER JA NO SERÁ REGIDORA DE CULTURA

CONSUELO BERENGUER JA NO SERÁ REGIDORA DE CULTURA

Article d’opinió d’Eduard Hervàs

 

Es van complint els terminis perquè la regidora del PP de l'Ajuntament d'Alzira Consuelo Berenguer deixe de ser-ho. Hui és diumenge 28 i la regidora deixarà de ser-ho dimarts dia 30, segons hem llegit que ha dit. També hem llegit a la premsa local i comarcal diferents escrits de lloança a la que se'n va; com a persona i com a regidora de Cultura. Fins i tot des de l'oposició, i no sé si açò és bo, dolent o li manca el trellat per tots els costats.

Deixeu-me que em referisca primer al seu rol de Regidora de Cultura que, si més no, el que ha fet és continuar allò que feren els d'abans, ni més ni menys. amb una digne exercici anual de continuisme cultural. Que ja és prou. No ha desbaratat el que hi havi ai ha anat resolent allò que anava presentant-se al tall dels dies i mesos. Si la política cultural no era abans ni nacionalista ni socialista, tam,poc ha estat ara massa Ppopular. Simplement, ha estat.

Això si, cal lloar el fet que haja seguit tractant des de l'Ajuntament a la llengua (català, valencià...) un tracte correcte, seguint en allò que es podia el Reglament d’ús i Normalització del Valencià a la Ciutat d’Alzira, publicat al BOP el 16 de gener de 2002, a la legislatura anterior a la pujada del PP a l'Ajuntament. Un fet, el tractament del valencià a l'Ajuntament, que de normal que ens pareix, ni ens n'adonem. Llevat del tema de la llengua (benvolgut continuïsme) no considere el continuisme cultural a Alzira cap cosa extraordinària, ho sent. Ni en les coses de cada dia (allò que està a l'abast d ela població de dilluns a diumenge i de gener a desembre) ni en les extraordinàries. Ni les que es prometen i s'anuncien i desapareixen o mai no acaben d'eixir. Com a Regidora de la Dona, no cal parlar-ne.

Quant a la vessant personal de la Sra. Berenguer, he de dir només que recorde una anècdota: quan van acabar d'orquestrar allò que acabà en el meu acomiadament laboral de l'Ajuntament, anant del gran teatre a la Casa de la Cultura en una nit de juny em digué que ho sentia molt. Jo m'ho vaig creure perquè em feia la impressió que ho deia de cor. Però posteriorment va aprovar i signar totes les actes que calgueren per acomiadar-me amb tanta legalitat, però. I seguí còmplice de tot el fet, i ja no ha tingut necessitat o valor per a dir-me res, d'allò. Potser fora la pressió política... Una bona xica, supose. (perquè no mossega? haguera dit mon pare).

De les raons per a la renuncia o dimissió, jo no en sé. Supose que seran importants, però en ser les seues n'hi ha prou. Tampoc vam saber les raons del seu canvi d'opinió de quan no anava a acabar la legislatura passada i finalment es presentà a les eleccions. Això si, sembla que aconseguí eliminar algú, perquè no anara a la llista. I ara ni aquell ni ella, que també s'ho deixa.

Com a final, només caldria dir que ha deixat l'Ajuntament aquella de qui des del primer dia digueren que a quin sant estava al PP. I es notà, perquè si hagués estat PePera de veritat la cultura a Alzira (i la llengua) hagués estat bastant pitjor... L'equip de govern municipal perd i, segons diuen, els de l'oposició també. Coses de la política.

Eduard Hervàs

MATERIALS SOBRE PSICOLOGIA I EDUCACIÓ (3) - ELS DEURES ESCOLARS A CASA - PER: EDUARD HERVÀS

MATERIALS SOBRE PSICOLOGIA I EDUCACIÓ (3) - ELS DEURES ESCOLARS A CASA - PER: EDUARD HERVÀS

Mai no ha demostrat ningú que el fet de fer els deures a casa siga positiu per a l'aprenentatge dels escolars

 

Al llarg de l'estiu moltes famílies han estat afaenades intentant que els seus fills o filles feren els deures. Manar que facen els deures a l'estiu sembla ser una de les tasques importants del professorat quan acaba el curs, com una extensió de juny a setembre dels deures que ja manen de dilluns a divendres i al cap de setmana de setembre a juny.

Per algunes famílies els deures marquen els ritmes de l'any i de les vacances. No em referisc a l'alumnat d'Educació Secundària que ha d'aprovar les assignatures i resulta que les ha suspeses, que és normal que hagen d'estudiar per tal d'arribar a aprovar. Em referisc a l'alumnat de Primària i, fins i tot, d'Infantil. Hi ha mestre/a que s'entossudeix en que els xiquets i xiquetes duguen a casa cada dia, cada setmana i tot l'estiu fulls de sumes o restes, problemetes, cal·ligrafia, acolorir dibuixos o altres tasques escolars. El pare i la mare han d'assumir la responsabilitat que el seu fill o filla duga el deure fet a l'endemà, el dilluns o al pròxim setembre. Mai no ha demostrat ningú que el fet de fer els deures a casa siga positiu per a l'aprenentatge dels escolars, i mentre no se'm demostre d'una manera científica i rigorosa seguiré dient que els objectius i raons per a manar fer els deures a casa són altres.

Recorde que quan jo anava a escola no hi havia deures per a casa. Calia aprendre a llegir i es llegia, a contar i es contava, però no hi havia deures per a casa. En acabar l'escola es jugava, fonamentalment, i s'aprenia a viure amb els adults. Al cap de setmana es jugava més i s'aprenia a viure més; i, si calia, s’ajudava a casa.

A poc a poc es començà amb el tema dels deures, la qual cosa representa un drama per a moltes famílies. Sembla com que el mestre o la mestra allarguen les seues mans per passar la seua responsabilitat docent als pares i les mares a les cases. Aquests han d'assumir el paper de professors o professores mesclat al de pare o mare, el que en massa ocasions enverina la vida familiar quotidiana. En moltes cases hi ha veritables drames entorn als fulls dels deures. Potser en siguen pocs i ben ximples, que es facen en cinc minuts, que siga només un repàs, que és acabar el que no han acabat a la classe.... Però hi ha xiquet o xiqueta que està hores i hores davant el full, aprenent a no fer el que li diuen que cal fer, augmentant la tensió parental i familiar i traient de les seues casetes al pare i/o a la mare.

I el pare i/o la mare (que de vegades també discuteixen per causa dels deures) es senten avaluats quan el menut o la menuda van a classe i mostren els deures que han fet -millor o pitjor, a soles o en companyia- a casa. Què dirà la mestra de nosaltres com a pares si no duu els deures fets, i ben fets!!

Mentrestant, els xiquets i xiquetes no tenen temps per aprendre a viure, a soles i en companyia, a pensar, a emprendre projectes amb les amistats, a projectar invents, a llegir llibres per plaer o a fer com si s'avorriren. I açò val per als dies i caps de setmana d'entre el curs com per a les vacances més o menys llargues de tot l'any.

La tasca escolar s'ha de fer a l'escola i l'ha de manar i controlar el professorat, i fer-se de la manera que diga el seu Projecte Curricular –que estarà d’acord amb el Projecte Educatiu de Centre-.

Perquè els pares i mares tenen la tasca d’educar, des dels seus plantejaments educatius familiars i des de la seua responsabilitat, que tampoc no poden de deixar en mans del professorat. De responsabilitats compartides en parlarem un altre dia. Ara, només cal afegir que en les reunions i contactes de principi de curs entre família i mestres haurien de posar-se les bases de com hauran de ser les tasques que faça a casa l’alumnat els pròxims mesos. I que siguen afavoridores per al seu aprenentatge i educació i no ho compliquen i compliquen la vida a tots.

 

Eduard Hervàs

Psicòleg

EL PASSEIG DE L’ESTACIÓ. HO JURE QUE NO HO SABIA

EL PASSEIG DE L’ESTACIÓ. HO JURE QUE NO HO SABIA

Article d’opinió

 

Ho jure per la Casa del Rei i la Font del Garrofer, dalt del Pato de la Font del poble de ma mare, que jo no ho sabia.

En baixar del tren a les 7 i mitja els ulls se m'han fet llumentes i al cervell m'han tocat campanes de concert de Llorenç Barber.

Les antiestètiques i antiestàtiques tanques que han impedit mes rera mes l'utilització del Passeig de l'Estació ja no ho impedien, almenys des de la banda de l'estació.

M'he atrevit a internar-me en l'incert passatge i només girar he diviat allà al fons algunes persones i taules i algunes coses més. Les tanques de la vora de la carretera del camí de l'estació tampoc no estaven i damunt les taules hi havia una col·lecció de gots ben col·locats, estovalles a les taules, xics mudats, banderes a punt de ser col·locades, un equip de veu, un amplificador, micròfons, altaveus...

Això és que van a inaugurar-ho! em digué una veueta a l'interior del cervell.

Evidentment, no m'havien convidat, ni tan sols informat, i això que s'ha demostrat el meu interés pel tema. I siga coincidència, encert de bono-loto de 3 o que ja els ha donat vergonya, alguna cosa tenia que veure la inauguració amb el que vaig escriure esta setmana. De vegades cal tindre una mica de gentilesa i galanteria político-social.

Hi havia tot excepte les persones inauguradores i uns pannells explicatius que estaven acabant de col·locar. I més altaveus i micròfons. També, la placa commemorativa que espere que diga que açò va ser inaugurat estant d'alcaldessa la Senyora Elena; però tapada amb un drau blau, perquè no la inauguraren abans els pardalets.

Molt content de la casual casualitat. Ja veuran vostés com és un passeig ben agradable. Ja li trobarem els defectes més avant, sobre tot si no hi ha un acurat manteniment.

Eduard Hervàs

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

COM LES PERSONES CIUTADANES NORMALS I CORRENTS

COM LES PERSONES CIUTADANES NORMALS I CORRENTS

Article d’opinió

 

Pensant en baixar del tren, quan la veueta ens avisava que la pròxima estació seria Alzira em vingué la revelació i  ho vaig entendre tot. El tancament o, millor, no obertura del pas/passeig de l'Estació es devia a la manca d'experiència directa amb el problema de la Senyora Elena i col·laboradors.

En un any de tren a València -amunt i avall- no he vist ni un sol dia a la Sra. alcaldessa Bastidas o ninguna de les seues regidores -Lillo, Martínez, Ortega, Berenguer-  o regidors. Ara només en recorde dos, però ja ex:

Un ex-regidor -de lamentable record- que pujava alguna estació més enllà, l'inimitable Senyor Mascarell Don David. Que, després d'aconseguir que li crearen una plaça i el col·locaren a uns quilòmetres d'ací, se n'anà  -per discussió o buscant millors horitzons econòmics- i seguidament  estigué a punt d'aconseguir una plaça fixa a l'Ajuntament d'Alzira que s'havia creat quan ell era regidor de Recursos Humans o similar; que no aconseguí perquè no van poder fer prou força contra un membre del tribunal que no volguétragar. Ell ara hagués pogut parlar del tren però no del passeig, que pujava i baixava en un poble veí. Ja fa uns mesos que no se'l veu.

Un ex-alcalde, Alfredo Garés, que puntualment va i torna en tren però sol desplaçar-se a l'estació en automòvil. Sé que si hi haguera el passeig i el provara no dubtaria en utilitzar-lo quotidianament.

Segur que hi haurà algun més, però no a les hores que jo vaig. Fins i tot, potser Donya Elena o algun/a dels/de les seus/seues regidors/es.

El que deia aquell, que qui no ho tasta no pot saber el gust que fa o qui no es rasca serà que no li pica.

Des de la revelació de la veu del tren, un consell (de) ciutadà: que de quan en quan els qui manen (alcaldesses, regidors/res) ho facen tot com els ciutadans normals: anar a peu a l'estació, agafar el bus per anar a l'Hospital, anar a l'Hospital sense influències, passejar per les voreres d'Alzira amb un carret de bebé o assegut/da en una cadira de rodes, voler eixir de un cantó on hi ha a l'esquerra una fila de contenidors, anar a estudiar a la biblioteca municipal (o a llegir, encara que siga), desplaçar-se per Alzira en bicicleta…

Els canvis serien reals i ràpids, si les persones humanes responsables polítiques sofriren el que sofreixen les persones ciutadanes normals i corrents.

Eduard Hervàs

DEL BOOK DE DONYA ELENA AL PASSEIG DE L’ESTACIÓ

DEL BOOK DE DONYA ELENA AL PASSEIG DE L’ESTACIÓ

Article d’opinió

 

Del book de Donya Elena Bastidas, llibret on entre lletres laudatòries ens mostra el seu ampli vestuari, i que ha estat repartit per totes les bústies de la ciutat perquè les alzirenyes prenguen exemple, vull ara mateix fer esment d'una de les localitzacions que, per a mi, paga la pena de tot el llibret.

Es tracta de la notícia del passeig que han fet per anar des dels dos ponts a l'estació, entre gespa, jocs infantils i vistes al Xúquer.

És un passeig molt bonic i agradable. El que no sé és per què ix a l'Hola d'Elena si no es pot utilitzar encara per a res. Hi ha tanques per tots els costats, escales, entrades i eixides, que impedeixen que ningú entre o isca.

Era una obra necessària, diuen i jo també ho dic. Hi ha molta gent que ve a peu al tren però des de tota la vida que no es sap per on creuar. És un camí perillós enmig la redona, el pont cap a Benimuslem, les pujades i baixades a l'autovia... No hi ha lloc on passar cap a l'estació amb una mínima seguretat. Perquè el passeig tan polit i verd està tancat, encara que ja s'ha retratat l'alcaldessa per a eixir a les fotos.

Des dels balconets miradors es veuria el Xúquer i s'escoltarien els pardalets, s'oblidaria dels cotxes i camions per uns minuts mentre s'aniria a l'Estació. Però està tancat i barrat amb tanques de totes les maneres.

Ja sé que hi haurà una raó important i decisiva, però el veïnat no hauria de sofrir eixes raons tan justes i necessàries. Només que els/ens deixaren utilitzar-lo, encara que no l'inauguren. O que l'inauguren setmana si/setmana no. O que posen una foto tamany natural de l'equip de govern en ple enmig dels jocs infantils... Però que d'una vegada l'òbriguen.

A banda de servir per a anar a l'Estació, el dia que els pegue per deixar que s'utilitze, serà un lloc bonic de passeig per a majors i menuts.

EL BOOK... Finalment, la Senyora Bastidas ha aprés de qui ha d'aprendre. Corria pels carrers de la ciutat un clam que, finalment, ha estat atés. No podia ser que l'alcaldessa de Carlet fora la única que tinguera un recopilatori fotogràfic. Ja en són dos, a l'empara del Pare Bernat i les germanetes, les alcaldesses amb book fotogràfic personal. ¿Serà que en deixar açò de la política voldran provar sort en el Cine? Bé, sempre ens quedarà Vilella i el seu futur Museu o l'Alzinema, quan isca de l'amagatall…

Eduard Hervàs

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

MATERIALS SOBRE PSICOLOGÍA I EDUCACIÓ (2) __ SER MÚSICS PROFESSIONALS O APRENDRE A ESTIMAR LA MÚSICA __ PER: EDUARD HERVÀS, PSICÒLEG

MATERIALS SOBRE PSICOLOGÍA I EDUCACIÓ (2) __ SER MÚSICS PROFESSIONALS O APRENDRE A ESTIMAR LA MÚSICA __ PER: EDUARD HERVÀS, PSICÒLEG

No cap dubte que l’educació musical juga un paper fonamental en la formació integral de l’individu, ampliant la seua percepció general, visual i auditiva, afavorint l’aprenentatge i la vivència de les emocions, el desenvolupament físic i la capacitat creadora. Per això ha estat un gran encert introduir la música a l’escola, acostant el fet musical a totes les xiquetes i xiquets, amb l’objectiu de desenvolupar les seues capacitats, els seus coneixements, hàbits i habilitats, permetent-los que tinguen una valoració del món musical a partir de l’experiència directa. Amb el cant, els ritmes, l’expressió corporal, la creació, l’apreciació i l’anàlisi d’obres musicals o l’execució d’instruments senzills de fàcil maneig que els possibilita fer música d’una manera viva i creadora.

Però no és de la música a l’educació infantil, primària o secundària del que volia parlar ara mateix, sinó de l’altra vessant de l’educació musical, que és l’ensenyament/aprenentatge d’un instrument, allò que ací a les nostres comarques s’ha fet des de sempre a les escoles d’educands de les bandes. Els xiquets es posaven a la cua per dir la lliçó de solfa i aprenien a tocar la trompeta, el clarinet o la caixa d’algun dels músics que tocaven en la banda, en un aprenentatge molt directe, potser "tècnicament inadequat" o "poc pedagògic" però en un contacte personal del mestre i l’alumne. I amb un objectiu que estava ben clar: aprendre a tocar l’instrument per entrar en la banda, objectiu que acabava complint-se.

Ara mateix el professorat està tècnicament més preparat, té títol d’algun conservatori i es dedica professionalment o semi-professionalment a la musica. Però en moltes ocasions està molt lluny de facilitar aquell contacte mestre-alumne directe, positiu i facilitador de l’aprenentatge, perdent també la visió global o l’objectiu final de l’aprenentatge de la música i de l’inici del contacte amb un instrument.

Quan un xiquet o xiqueta de 8, 9 o 10 anys comença a anar a l’escola d’educands -ara escola de música- té un interés en començar a aprendre a tocar un instrument -o potser el tinga son pare o sa mare, que tampoc és un mal principi-

En aquesta societat que ens toca viure, qualsevol alternativa a l’ocupació consumista del temps s’ha de veure com a positiva, i l’aprenentatge de la música ho és. Trobar temps per començar amb la música potser ja siga un èxit personal, familiar i social.

L’objectiu inicial hauria de ser introduir l’alumne/a en el llenguatge musical, en la tècnica de l’instrument i en el gust d’escoltar, tocar i fer música a soles i en companyia... Però ara mateix, a les escoles de música i als primers nivells dels conservatoris -que seria el mateix- fa la impressió que tenen com a objectiu formar músics professionals... Sense pensar que la gran majoria d’alumnes/educands no van a ser mai de la vida músics professionals, a Déu gràcies.

Aquest objectiu ocult de formar futurs músics professionals, que no està formulat en cap de lloc com a tal, complica en gran mida els primers estadis de l’aprenentatge. La motivació fonamental, que hauria de ser passar-ho bé aprenent música i aprenent a tocar un instrument, és soterrada moltes vegades amb exigències pedagògicament impossibles. Perquè si és important aprovar cursos i cursos de música-LOGSE, més important és trobar-li el gust i tindre la necessitat de tocar.

Qualsevol xiqueta o xiquet que està començant a tocar sol o en una orquestra no ha de tindre en el seu cap si es tornarà professional, ni tampoc els seus mestres a l’escola de música. Haurien de facilitar-li que aprenga a expressar-se per mitjà de la música i li haurien de facilitar els moments i les possibilitats de fer-ho tota la vida. Si ve el cas i va triant-ho a poc a poc i en el seu moment, algun aficionat potser es plantege llançar-se als estudis i al món de la música professional, com podrà decidir entrar en una facultat de medicina o en un cicle formatiu d’electrònica. Però si ha tingut un bon aprenentatge, la relació amb el seu instrument, el desig i les ganes de tocar sol, a l’orquestra, a la banda o a la xaranga no l’haurà abandonat en tota la seua vida.

És per això que els mestres de les escoles d’educands -o ara escoles de música- haurien d’aconseguir que l’afició dels menuts per l’instrument i per la música anara augmentant a poc a poc, reforçant-los positivament els xicotets guanys que van tenint i no desanimar-los progressivament, com alguns fan amb l’excusa que ser músic és molt dur.

Ser músic professional pot ser dur, però el camí per aprendre a estimar la música i l’instrument ha de ser agradable, facilitant activitats que estimulen el seu interés, començant a tocar músiques senzilles i potser conegudes i divertides, a soles i en grup, sense exigir virtuosisme ni perfeccionisme, sinó correcció i satisfacció personal.

Així, a poc a poc, aniran fent-se músics que tindran tota la seua vida la música í l’instrument com aliats per al seu creixement personal i no músics frustrats perduts en el camí de la perfecció que no saben ni on deixaren l’instrument aquell dia que es van decebre per no poder o no voler ser ni professionals d’açò ni els millors del món.

 

Eduard Hervàs

Psicòleg

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres