Blogia
EL SEIS DOBLE - DIARIO DIGITAL DE ALZIRA

Articulistas ----------------------- El Pobret Parlador II

UN PESSIGUET DE SAL (9) - DE "CHIMPANCÉS", “MARCIANOS”, “CHURUS CHUCHUS" I ORQUESTETES DE CALBOT

UN PESSIGUET DE SAL (9)  -  DE "CHIMPANCÉS", “MARCIANOS”, “CHURUS CHUCHUS" I ORQUESTETES DE CALBOT

El que val, val… i, el que no, pa concejal”

 

Són les tres de la matinada i estic despert perquè una orquesteta de calbot brama dos carrers més enllà d'on visc. Deteste les festes que se celebren en el carrer, i als que les autoritzen, perquè odie el soroll. Però, he de reconéixer que el “chimpancé” i el “marciano” entre humans sóc jo; i que em perdonen tots els “simios” del món i tots els honorables habitants de Marte, si és que allí hi ha alguna animeta.

“Ese toro bonito ya nació pa semental y, además de bravura, tiene pinta de donjuán… Vaya torito, ay torito guapo, tiene botines y no va descalzo…” Ara toca El Fary, i ho escolte igual o millor que els que estan allí mateix, perquè una altra cosa no, però si parlem d’ altaveus, un queda meravellat per l'extrema potència decibélica i la intensitat sonora que arriben a aconseguir eixos trastos.

“Churu Chuchu, Churu Chuchu, Churu Chuchu, Churu Chuchu, Churu Chuchu…” Estos tios van a per totes, ara han posat el pilot automàtic del “techno”, que no és una altra cosa que una aberració musical en què fan “chás” els sintetitzadors i que es basa en una estructura repetitiva que et pot picar el cervell fins a fer-lo rebentar com una magrana. “Churu Chuchu, Churu Chuchu, Churu Chuchu, Churu Chuchu, Churu Chuchu…” i així fins a vint o trenta mil vegades, perquè ho entenguem bé. Jo crec que el “techno” es va inventar perquè els cantants, aprofitant la insistència instrumental del gènere, que es repeteix més que l'all, puguen anar a pixar baix l'entaulat o tinguen temps per a fumar-se un cigarret. “Churu Chuchu, Churu Chuchu, Churu Chuchu, Churu Chuchu, Churu Chuchu…” Tira-li Mocholí! que açò no s'acaba. Això sí, el realment tendre del “techno” és la forma de ballar-lo. Que finor, que subtilesa… La imatge seria la d'un jove amb pantalons vaquers esgarrats, amb un got de “tubo” ple de ginebra i Fanta, que assentix amb el cap vint o trenta mil vegades, amb cada “Churu Chuchu” i que es mou com un “pato” marejat. Què opinarien d'açò els “chimpancés” i els “marcianos”?

No estic contra les orquestetes de calbot, perquè estos hòmens també tenen dret a guanyar-se la pataqueta, però si que estic en desacord en els què permeten les seues actuacions a la nit. Vegem-ho bé: si estan de 12 a 5 de la matinada, són 5 hores de castanya; per què no de 4 de la vesprada a 9 de la nit? No són també 5 hores? I altres preguntes: per què deixen que bramen en el carrer? (aclarisc, perquè no hagen malentesos, que un dels significats del verb bramar és “cantar desentonadament”), per què no se'n van a un polígon industrial, a un saló social insonoritzat o a la Penyeta del Moro?

Ara, anava a entrecomillar la cançó que sona, però la interpreten en un anglés de Riola que faria de la meua transcripció tota una irreverència a la llengua de Shakespeare que, al cap i a la fi, era un home bo.

Al que anàvem, continue pegant canya, o és que a mi no m'estan donant pel saquet? Jugant, jugant i donant-li voltes al nano a esta redacció, són ja més de les quatre. Estos atacs acústics al silenci de la nit són aprovats pels habituals regidors de festes de torn que, fundant-se en terminologies com “servici social”, “joventut”, “popular” i, inclús, arribant a utilitzar la paraula “cultura”, té collons la cosa! atempten contra el dret al descans que assistix a qualsevol ciutadà. Sí, he dit dret! No pensen ni per un moment que en un entorn social hi ha gent que també vol dormir, altres que han d'alçar-se prompte per a anar a treballar, altres que estan malalts i, per desgràcia, també pot haver-hi algú que estiga en l'agonia i la lluita entre la vida o la mort, o familiars de difunts recents que del que menys tenen ganes és de festa. On està el respecte i la tolerància? Senyors polítics, el soroll, la intransigència i la tossuderia pel “és que això és el que li agrada a la gent”, degraden i són de tot, menys cultura. I, a més, només de pensar que el “Churu Chuchu” es paga amb part dels meus imposts (d'açò se salven els “chimpancés” i “marcianos”) fan bona eixa màxima del poble pla que diu “el que val, val… i, el que no, pa concejal”.

“Jarto garbanso ya no podía más, me estaba cagando, iba a reventar, pegué un esquinaso y me colé en un bar, corrí buscando el vate hasta que lo pude encontrá. Y al empujá la puerta, la puerta estaba serrá, había otro tío cagando y yo no podía más. Yo estaba sudando y sudando y con las piennas apretás, o sale pronto ese tío o aquí mismo me voy a giñá. Quillo caga ya...” Bé està això, xe, cada cosa el que siga! Em sonava a Mojinos Escozíos i, he de reconéixer-ho, he buscat la lletra en Sant Google. Hi ha valgut la pena l'esforç, no?

“Turuntu tuuuuu, Turuntu tuuuuu, Turuntu tuuuuu, Turuntu tuuuuu… i quaranta mil turuntus tuuuuus més”. Una altra “techno”, es veu que el cantant tenia ganes de tornar a pixar.

Quan pague el pròxim rebut de contribució, només de saber que algun euro que altre és per a tot açò, em va a agafar un “silinbloc”.

“Una paloma blanca a los ojos me miró, una paloma blanca que al verme triste lloró porque me marché muy lejos de ti…”  Redéu, Georgie Dann; estos tios li peguen a tot. Tira, carro avant. Igual acabem escoltant Juanita Banana, Paquito el Chocolatero i el pasdoble “València” per a tancar com toca per ací.

Bo, a pesar de tot, saben què els he de dir? Que esta nit en vela, almenys, m'ha servit per a escriure este pessiguet i per a estar amb tots vostés, amb els que lligen, que som quatre gats, algun “chimpancé” i algun “marciano”… Tots, crec, caminem més perduts en este món de “Churus Chuchus” que un pet en un jacuzzi. Bona nit, cresol.

 

El Pobret Parlador II

Advertència de l'autor per als sabuts i acadèmics.

El meu valencià té alguna falteta

i pot ser que algun ripio,

però em van ensenyar que al lloc se l'anomena sitio

i a la mamella teta.

En l'escola em va imposar el castellà un retor,

fera fred o calor.

I ara parle valencià d'hort.

Mala sort!

 

Poden llegir més dotoreries d'aquest pobret parlador en el següent enllaç:

http://elseisdoble.blogia.com/temas/articulistas-el-pobret-parlador-ii.php

UN PESSIGUET DE SAL (8) - EL FUTBOL I EL SEU SENTIT DE L'HUMOR

UN PESSIGUET DE SAL (8)  -  EL FUTBOL I EL SEU SENTIT DE L'HUMOR

“El muerto al fútbol y el vivo al bollo”

Per a mi, el futbol és una cosa molt seriosa. Almenys, amb eixe rigor m’agrada prendre-ho i així ho disfrute. No obstant això, a vegades, també m’agrada afrontar la situació amb sentit de l’humor. Ve al cas la consideració després de llegir en un fòrum públic les opinions d’uns aficionats, concretament els de l’Oriola CF. En un comentari, que no ve al cas, un dels usuaris acompanyava la seua opinió amb una fotografia que podem veure adjunta a estes línies. Fixen-se bé. Val la pena.

Ho veuen? No? Tornen-se a fixar més detingudament. En la primera fila, just darrere del jove que està dret en el camp, hi ha un taüt! Sí, sí un taüt! N’hi gent  amb molta conya. M’imagine a eixe aficionat moments abans d’eixir de casa: agafa l’abonament del seu equip, les claus del cotxe i de casa, la bufanda de l’Oriola, “algo” de diners, un parell de paquets de pipes per si s’avorrix i… el taüt!

La qüestió que ens ocupa fa bona la mítica frase de Bill Shankly: “El futbol no és una qüestió de vida o mort, és molt més que això”. I una altra popular que, en este cas, podem transformar de la manera següent: “El muerto al fútbol y el vivo al bollo”.

De veritat, el futbol també té sentit de l’humor i hem de fer front a estes situacions amb un somriure. Què dic? Amb una carcallada. La rialla és un mecanisme psicològic que no serà molt refinat, però que serveix per a augmentar la nostra fortalesa de cara a les situacions plenes d’entropessons amb què ens enfrontem cada dia.

Que gran és el futbol! Fins ens fa riure. I, sense qüestionar la serietat, el sentit de l’humor ens ajudarà a abandonar la manera habitual de veure les coses.

No obliden que hui pot ser un gran dia. Que ho disfruten!

El Pobret Parlador II

Advertència de l’autor per als sabuts i acadèmics.

El meu valencià té alguna falteta

i pot ser que algun ripio,

però em van ensenyar que al lloc se l’anomena sitio

i a la mamella teta.

En l’escola em va imposar el castellà un retor,

fera fred o calor.

I ara parle valencià d’hort.

Mala sort!

Poden llegir més dotoreries d’aquest pobret parlador en el següent enllaç:

http://elseisdoble.blogia.com/temas/articulistas-el-pobret-parlador-ii.php

 

Este artículo también se ha publicado en un blog dedicado al mundo del fútbol. Se puede leer en el siguiente enlace:

http://clandefutbol-jr.blogspot.com/

 

Font de la foto: fòrum de l’Oriola en futbolplus. En El Seis Doble no hi ha la intenció d’apropiar-se de material alié. Per favor, si algú coneix l’autor de la fotografia, pot escriure’ns al nostre e.mail indicant-ho.

UN PESSIGUET DE SAL (7) - PLATÓN TAMBÉ HAGUERA MENJAT ARRÒS A BANDA

UN PESSIGUET DE SAL (7)  -  PLATÓN TAMBÉ HAGUERA MENJAT ARRÒS A BANDA

La vida té uns xicotets plaers al nostre abast que moltes vegades no sabem disfrutar perquè vivim presos en el treball. Açò de guanyar-se la pataqueta està cada vegada més difícil. Però, fa un parell de dies vaig saber trencar amb la monotonia i vaig voler donar-li gust al cos d’una forma senzilla: retrobant-me amb vells amics. M’abellia, m’ho mereixia… Va ser tan senzill com realitzar una telefonada i proposar-ho a altres dos presos. L’invitació els va convéncer immediatament, menys mal!

Aconselle este impuls als quatre gats que ens lligen, perquè hui només lligen quatre gats, o no? I ho aconselle perquè si no es porta a la pràctica passen els anys i deixes de veure eixes persones que, d’alguna manera, han format part de la teua vida en algun moment. Bo, no els deixes de veure perquè sempre hi ha alguna boda, comunió o enterrament en què coincideixes amb ells. Este tipus de celebracions són un castic social que t’imposen com si hagueres comés un delicte; però, al cap i a la fi, serveixen per a retrobar-te amb vells amics. Ja és!

Els tres condemnats quedem en un restaurant per a menjar. Van ser tres hores d’accelerada tertúlia perquè volíem comptar-nos tantes coses! Parlarem de tot, de tot… D’antics professors,  de llibres, de periòdics i altres lectures, de l’institut, dels nostres fills que han crescut com les carabasseres, de política, de futbol, d’este, d’aquell… En definitiva, arreglarem el món i vam posar a tots i a tot en el seu degut lloc o orde. Recollons, ens estarem fent vells?

Enmig de tant de xarrameca, un bon arròs a banda amb la seua “pisqueta” d’allioli, cerveceta fresca, un peixet de la mar i, per a rematar, un bon cafenet i un puret aromàtic reservat per a les grans ocasions. Xe, jo no sé el que és la marihuana, però açò del bon menjar i xarrar amb els amics és un sentiment tan grat, viu i de tant plaer que pot emportar-te a l’al·lucinació. Què no? Proven, proven…

Acabat el plaer vam haver de tornar a la condemna i deure de guanyar-nos la pataqueta, no sense abans prometre’ns repetir l’esdeveniment periòdicament.

Platón, que era un d’eixos filòsofs de collons de mico, deia algo així com que l’home sempre condueix un carro tirat per dos cavalls: el plaer i el deure. L’art consisteix en temperar la fogositat del cavall negre (plaer) i compassar-ho amb el blanc (deure) per a córrer sense perdre l’equilibri. Així ho farem amb un altre arrosset a banda, ja els comptaré.

Per al meu cosí Jaime i Aureliano amb tot el meu afecte.

El Pobret Parlador II

Advertència de l’autor per als sabuts i acadèmics.

El meu valencià té alguna falteta

i pot ser que algun ripio,

però em van ensenyar que al lloc se l’anomena sitio

i a la mamella teta.

En l’escola em va imposar el castellà un retor,

fera fred o calor.

I ara parle valencià d’hort.

Mala sort!

Poden llegir més dotoreries d’aquest pobret parlador en el següent enllaç:

http://elseisdoble.blogia.com/temas/articulistas-el-pobret-parlador-ii.php

UN PESSIGUET DE SAL (6) - JO TAMBÉ VAIG PERDRE A ROCKY

UN PESSIGUET DE SAL (6)  -  JO TAMBÉ VAIG PERDRE A ROCKY

Acabe de llegir en EL SEIS DOBLE el testimoni de Dani. Compta la història d’amor entre un xiquet i la seua gosseta Kati, a la que ha perdut. Qui haja tingut alguna vegada com a amic a un gos entendrà aquest estat d’ànim; altres poden qualificar-lo com excessiu. Allà ells!

Dani, jo també vaig perdre a Rocky. A pesar del temps que ha passat encara no he oblidat al meu amic. Em costa renunciar a la seua perduda, al seu record, a la seua mirada… Veig el que era el seu racó preferit; la seua pilota, que encara roda per casa; la seua corretja… Quan m’alçe cada matí ja no està al meu costat (era per a mi la primera manifestació de “carinyo” i era per a ell la primera carícia del dia), ja no em perseguix ningú com si de la meua ombra es tractara, llig i escolte música a soles, ja no isc a donar passejos…

En la pel·lícula “El Abuelo” de Garci, dos vells parlen en un penya-segat sobre la vida. Un d’ells comenta: “què no sé el que és el patiment? Però, si he vist morir a set gossos”.

Dani, mentres els recordem, seguiran vius entre nosaltres. No pensem en les seues absències, sinó en tot el que ens van donar durant la seua curta existència, que no va ser poc.

A més, et garantise que si hi ha cel de gossos, el Rocky, que era un “panou”, estarà jugant amb Kati i consentint-li totes les seues dotoreries. Així que, “apretem” les dents i pensem que hui pot ser un gran dia!

El Pobret Parlador II

Advertència de l’autor per als sabuts i acadèmics.

El meu valencià té alguna falteta

i pot ser que algun ripio,

però em van ensenyar que al lloc se l’anomena sitio

i a la mamella teta.

En l’escola em va imposar el castellà un retor,

fera fred o calor.

I ara parle valencià d’hort.

Mala sort!

 

Poden llegir més dotoreries d’aquest pobret parlador en el següent enllaç:

http://elseisdoble.blogia.com/temas/articulistas-el-pobret-parlador-ii.php

 

UN PESSIGUET DE SAL (5) - UN CAFÉ, UN COLOM Y TRES “MORALEJAS”

UN PESSIGUET DE SAL (5)  -  UN CAFÉ, UN COLOM Y TRES “MORALEJAS”

Un matí molt fred d'hivern, vaig decidir prendre un café que em temperara el cos. Vaig vore una cafeteria amb una terrassa en la què pegava el solet. Mel de romer.

De la tassa eixia prou fum. Vaig obrir el periòdic. Entre titular i titular donava glopets de café. Estava a gust. De sobte, sobre el meu braç, una bona cagada de colom va deixar la meua caçadora d'ant feta una deixalla. Vaig mirar cap a l'arbre que tenia al costat, en la seua copa havien quinze o vint coloms. Vaig maleir a tots per a encertar amb el culpable.

Agafí un mocador de paper per a netejar-me i vaig fer el que vaig poder. Cridí al cambrer per a advertir-li la incidència i si existia alguna solució. Instants després va eixir al meu encontre amb un tubo que, segons ell, contenia un ungüent llevataques que feia miracles. Em vaig deixar netejar, no podia llevar-li eixa il·lusió, i més en comprovar la calamitat que havia fet amb el mocadoret. La veritat, el llevataques va resultar màgic. El pegot de pasta va desaparéixer i en el seu lloc només va quedar un gran cercle d'humitat que, segons l'entés cambrer, s'assecaria en mitja hora desapareixent tot rastre de taca. Però a mi, aquell cercle i l'olor que desprenia no em van il·lusionar molt, no sé per què. Pensí que millor haguera estat callat sense cridar al cambrer, al cap i a la fi només era una taca i, a més, estava tan a gust assaborint el café, llegint el periòdic i gaudint d'aquell solet que et feia oblidar el gèlid matí…

El vaticini va ser precís. La caçadora va quedar inservible. Van passar els dies i vaig tornar a aquella cafeteria. Aquesta vegada em vaig assentar en una taula en l'interior del local, per si de cas. No li vaig dir res al cambrer després de la voluntat i disposició que va posar, però vaig voler entaular una xarrada amigable amb ell. Vaig aprofitar per a relatar-li una faula popular.

“Hi havia una vegada una oroneta que va començar a emigrar massa tard a l'hivern i s'estava congelant mentres volava. Al final, va caure a terra i creia estar ja acabada. Però, en eixe moment, se li acosta una vaca que li va soltar una “pasterà” damunt. Bo, la caguerada estava bén calenteta, així que l'oroneta es va trobar molt millor i va començar a piular de satisfacció. Però un gat va sentir l'oroneta, li va llevar de damunt la “pasterà”, la va netejar, i se va menjar al pobre pardalet.

Aquesta història té tres “moralejas”:

1) No tot el món que et caga és el teu enemic.

2) No tot el món que et trau de de la merda és el teu amic.

3) Si estàs amb la merda al coll, però feliç, mantín la boca tancada.

Al cambrer li va agradar tant que em va demanar, per favor, que li l'anotara en un paper. Una altra vegada no vaig saber mantindre la boca tancada. Què li anem a fer! A pesar de tot, aquell va ser un gran dia per a mi; igual que hui ho pot ser per a tots vostés. Que ho gaudisquen.

El Pobret Parlador II

 

Advertència de l'autor per als sabuts i acadèmics.

El meu valencià té alguna falteta

i pot ser que algun ripio,

però em van ensenyar que al lloc se l'anomena sitio

i a la mamella teta.

En l'escola em va imposar el castellà un retor,

fera fred o calor.

I ara parle valencià d'hort.

Mala sort!

 

Poden llegir més dotoreries d'aquest pobret parlador en el següent enllaç:

http://elseisdoble.blogia.com/temas/articulistas-el-pobret-parlador-ii.php

 

UN PESSIGUET DE SAL (4) - EL FUTBOL I UNA VESPRADA DE GRIP AMB PARACETAMOL I MARADONA

UN PESSIGUET DE SAL (4)  -  EL FUTBOL I UNA VESPRADA DE GRIP AMB PARACETAMOL I MARADONA

Aquest migdia, en abaixar-me del cotxe, he caminat amb rapidesa cap a ma casa, tenia ganes d'arribar. Quan tens ja la grip apegada com una llepassa només tens ganes de prendre't una vesprada lliure, tombar-te tranquil en el llit per a abrigar-te i, si pot ser, dormir.

He triat el sofà, una bona manta, una bona dosi de paracetamol i uns vídeos de Maradona de la meua videoteca. Amb el Pelusa he pogut complir amb totes les condicions descrites per a combatre el constipat menys la de dormir!

Quasi cinc hores de màgia, de tocs subtils, de gols increïbles, de creativitat, d'alegria, de fantasia… adormir-se haguera sigut una profanació per a tot aquell que ama aquest esport!

En alçar-me m'he trobat be, sorprenentment millorat. En cinc hores, el paracetamol haurà fet part del seu treball, però no el suficient, segur!

El verdader alleugeriment simptomàtic ha sigut gràcies a la visió d'aquestes imatges amb fons musicals d'Albeniz o Mozart; a les opinions sentides manifestades per alguns experts del futbol en els documentals;  al regal i a l'emoció garantida que sempre dóna veure jugar a Maradona… o a eixa mà de Déu! Gràcies Diego.

El Pobret Parlador II

 

Advertència de l'autor per als sabuts i acadèmics.

El meu valencià té alguna falteta

i pot ser que algun ripio,

però em van ensenyar que al lloc se l'anomena sitio

i a la mamella teta.

En l'escola em va imposar el castellà un retor,

fera fred o calor.

I ara parle valencià d'hort.

Mala sort!

 

Poden llegir més dotoreries d'aquest pobret parlador en el següent enllaç:

http://elseisdoble.blogia.com/temas/articulistas-el-pobret-parlador-ii.php

UN PESSIGUET DE SAL (3) - LA PRESSA I UN NOU MATÍ UNIT AL MEU CAFÉ

UN PESSIGUET DE SAL (3)  -  LA PRESSA I UN NOU MATÍ UNIT AL MEU CAFÉ

Mentres em feia un café matutí, a través de la finor de la paret de la meua cuina, he sentit la primera frase del dia: “Donat pressa, que arribarem tard!”. Era la meua veïna, afanyant el seu marit i veí meu també.

He posat la ràdio, no m’agrada el café amb llet, m’agrada el café amb ràdio. El locutor, entre desgràcia i desgràcia, anava accelerant cada vegada més el seu discurs. Què de pressa parlen els locutors! He canviat les notícies per un tango perquè també m’agrada el café amb tango: “…un clavelito triste vivía, por una rosa se consumía; pero la rosa coqueta y mala a una estrella chiquitita amaba…” Açò era millor. On va a parar!

M’he acostat a la finestra, la tassa fumejant entelava el vidre amb el baf. Fora plovia lleugerament i pareixia fer fred.

He vist en la vorera de davant a una mare que arrossegava al seu fill angoixada, segurament, per no arribar a temps al col·legi. Un cotxe accelerava un tant precipitat perquè el semàfor canviaria de l’ambar al roig. El següent vehicle va tindre ja que parar fins que una pitada per darrere li ficava pressa perquè el mateix semàfor anava a passar de l’ambar al verd. Una ambulància amb la sirena estrepitosa sortejava obstacles com podia ja que, en aquest cas, la promptitud podia tindre la seua justificació. La gent caminava amb pas accelerat, com ho fan les formigues quan porten una miqueta de palla al niu. Tots, tots… amb pressa! Sotmesos i rendits per la crueltat del rellotge.

Ha sigut un nou matí unit al meu café en què, amb generositat, m’he proposat “perdre el temps”. Per a començar m’he dedicat a comptar les gotetes de pluja en el vidre de la finestra: una, dos, tres… Cent huitanta-cinc llagrimetes d’aigua s’associaven al vidre; algunes d’elles, como si foren cuquets, buscant pas cap avall, però no per pressa, menys mal! sinó pel capritxo de la gravetat que les espentava cap al centre de la terra o, potser, perquè la meua finestra plorava afligida per l’amor impossible del clavellet del tango.

He rist en recordar una màxima del què va ser el meu amic, Solerisestruch. Deia algo així com: “Pensen que la velocitat és un mèrit. Però, si fins una tortugueta pot aconseguir-la si la deixem caure des del més alt d’un campanar”. 

Després, m’he vestit lentament perquè tenia pressa! Amb ella o sense ella, no obliden que hui és  UN GRAN DIA! Que ho gaudisquen.

El Pobret Parlador II

Advertència de l’autor per als sabuts i acadèmics.

El meu valencià té alguna falteta

i pot ser que algun ripio,

però em van ensenyar que al lloc se l’anomena sitio

i a la mamella teta.

En l’escola em va imposar el castellà un retor,

fera fred o calor.

I ara parle valencià d’hort.

Mala sort!

 

Poden llegir més dotoreries d’aquest pobret parlador en el següent enllaç:

http://elseisdoble.blogia.com/temas/articulistas-el-pobret-parlador-ii.php

 

 

UN PESSIGUET DE SAL (2) - “PODEROSO CABALLERO”

UN PESSIGUET DE SAL (2)  -  “PODEROSO CABALLERO”

Compten que, a principis del segle XX, un antropòleg va preguntar a un grup de pigmeus si se sentien feliços. Aquests indígenes no van saber contestar-li perquè el concepte “felicitat” no existia en el seu vocabulari, ja que no la necessitaven.

Anem a la famosa qüestió: els diners fan la felicitat? Jo contestaria amb celeritat i sense cap tipus de dubte: Siiiiiii. Ja em veig els comentaris de les persones amb un sòlid sistema de valors tirant pestes sobre mi. Ja em veig a aquells que defenen que l'important és la salut i no els diners. Quina mania la d'alguns d'unir els diners amb la salut! Aquests mateixos separen la cansalada de la velocitat. Les dos concepcions són, això!, costums capritxoses. Per què s'associen sempre els diners a la salut? Per què és deslliga sempre la cansalada de la velocitat? Potser només per a crear una opinió general. Res més.

Donant-li voltes al nano, això de la cansalada ho veig prou mes dotat de raó, la veritat! Això dels diners més irracional. De fet, en una ocasió, vaig fer una prova amb el meu gos; li vaig posar en un plat una llonganissa i, al costat, en un altre plat, un bitllet de 50 euros. Saben quin plat va triar Rocky? Quin haguera triat vosté?

Pensen per un moment en tot el que li rodeja diàriament: treball, presses, la hipoteca, problemes, el tràfic, obligacions, responsabilitat… O és que tot aquest conglomerat no és en realitat el que ens toca viure a la majoria? Em torne a preguntar: amb 2.000 milions en el banc, per baixos que estiguen els interessos!, no se simplificaria la fotuda vida diària d'aquesta col·lectivitat majoritària?

Els diners fan la felicitat? Siiiiiii, si que la fan, em tenen que creure. No li facen cas als pigmeus que, cents anys després d'això de l'antropòleg, seguixen xuplant-se el dit. Per als que no ho cregen així, o seguisquen emparellant-ho al concepte salut, els diria que posats a afligir-se jo preferisc fer-ho menjant-me una bona tallà de ternera. I que no em passe el que a Woody Allen que de xicotet va voler tindre un gos, però com els seus pares eren pobres només van poder comprar-li una formiga.

Amb diners o sense diners, hui  és UN GRAN DIA! Que ho gaudisquen.

 

El Pobret Parlador II

 

Advertència de l'autor per als sabuts i acadèmics.

El meu valencià té alguna falteta

i pot ser que algun ripio,

però em van ensenyar que al lloc se l'anomena sitio

i a la mamella teta.

En l'escola em va imposar el castellà un retor,

fera fred o calor.

I ara parle valencià d'hort.

Mala sort!