Blogia
EL SEIS DOBLE - DIARIO DIGITAL DE ALZIRA
Prueba Amazon Prime 30 días gratis

DES DE LA MORT DE MARTA

DES DE LA MORT DE MARTA

Tot açò ens hauria de provocar la reflexió des de diferents angles, i tots tenen a veure amb l'educació familiar i social dels nostres xiquets i adolescents

 

Article d’opinió d’Eduard Hervàs

 

Finalment les pitjors sospites es van fer realitat i Marta, la jove desapareguda, a Sevilla se suposa que està morta en el riu. Perquè ho ha dit el qui presumptament era o havia sigut el seu nóvio un mes feia ja dos anys. Ella, ara amb 17, tenia aleshores 15 anys; ell ara 20 anys i aleshores 18. Ho havien deixat i ell tenia ara una altra nóvia de 14 anys. Pareix que un amic de la seua mateixa edat, un altre de 15 anys i el seu mateix germà el van ajudar a desfer-se del cadàver, sabien que havia sigut ell... I què?

1. Havien sigut "nóvios" un mes. 2. Ho van deixar (supose que el va deixar ella) fa dos anys. 3. Eixa nit van discutir. 4. Degué donar-li un colp en el cap. 5. Se la van emportar al riu i la van tirar a l'aigua.

Tot açò ens hauria de provocar la reflexió des de diferents angles, i tots tenen a veure amb l'educació familiar i social dels nostres xiquets i adolescents. I des de la reflexió una intervenció amb les famílies i amb els mitjans de comunicació i entreteniment:

1. D'una banda tenim la realitat del masclisme imperant encara en estes edats: xics que estan convençuts que en les relacions amb les xiques manen ells. És una cosa que encara es veu com normal i lògic a nivell social i es reflecteix en sèries televisives i programes.

2. Afegim el fet de la frustració i la violència: tinc dret a tot i quan no m'ho donen em frustre i agredisc violentament. Amb el que siga, perquè me n'isc de les meues caselles quan no tinc el que desitge. Des que han nascut se'ls ha donat el que han demanat i no se'ls ha dit (quasi) mai NO. I han aprés que tenen dret a tindre-ho tot i sempre. Quan no ho tenen apareix la frustració i ja és sabut que la frustració deriva quasi automàticament en violència.

3. Els models social-televisius estan donant segell de normalitat al que no ho és: xiquets i xiquetes comportant-se afectivament com a adults: parelles de xiquets-xiquetes/adolescents (quan es deixa de ser xiquet o xiqueta?) que es comprometen com si fóra per a tota la vida, amb tots els "drets i obligacions".

4. La por de les famílies a posar límits clars, a no permetre certs comportaments no adaptats per als/les menors. La desorientació dels pares i mares sobre el que és normal i lògic i el que ve derivat de desajustos socioculturals que provoquen un creixement ètic i moral desequilibrat i fora de tota lògica.

5. La pèrdua d'intimitat personal: tot val per a ser ensenyat i per a ser vist: el cos, els sentiments, les emocions, les fotos, els desitjos... En les xarxes socials (tuiter, xing, facebook...) xics i xiques bolquen i es posa a disposició de tot el món la seua immaduresa, les seues contradiccions, els seus arravataments. Amb cada vegada menys límits. A disposició de tot el món.

6. Hi ha poca comunicació familiar i, quan n'hi ha, sol ser entre iguals, entre p/mare amic/a de fill/a, una relació que és impossible ja que els pares tenen unes responsabilitats parentals que no poden ser comparades a les derivades de l'amistat.

7. Pares i mares tenen por de limitar els comportaments dels menors, de posar-los portes i horaris. I no saben que els límits són necessaris per al seu creixement com a persones.

8. No es presenten els xiquets, adolescents i jóvens models positius de comportament que ensenyen el valor de les coses ben fetes, del temps que fa falta per a aprendre les coses importants, dels sacrificis que cal fer per a aconseguir el que es vol, del que satisfà fer una cosa bona o bonica pels altres...

9. I a tot açò afegim les estratègies i comportaments criminals i delictius (respostes desadaptades) que han/hem anat aprenent en pel·lícules i sèries televisives: de quantes maneres sabem (que es pot) matar? De quantes maneres pot fer-se desaparéixer un cos, encara que mai ho hàgem fet, ni pensem a fer-ho?

Batem tot açò en la coctelera de la vida, amb el poc de temps que pares i mares tenen per a estar amb les seues filles i fills i la voràgine consumista que ens corroeix, amb un poc de sentit de culpa i de "ulls-que-no-veuen-cor-que-no-sent" i tindrem vides truncades, amb més o menys morts, i presents i futurs destrossats.

Perquè tot siga distint hi haurà, simplement, que actuar com a pare i com a mare, des que es té per primera vegada el/la bebé en braços, pensant què volem oferir-li per al futur. I posar-se a això, pare i mare, i parlar-ne.

Eduard Hervàs

 

0 comentarios