Articulistas ----------------------- Eduard Hervás. Psicòleg

VILELLA I EL PAI: ADOLESCENTS I COMERÇ LOCAL

Article d’opinió d’Eduard Hervàs

 

Ara resulta que el PAI de Vilella (Alzira) no està clar. Perquè no es passà a informació publica? Això sembla, encara que la regidora Martínez ens ho ha volgut enredar un poc en fer com si ho explicara. Així sembla ser, perquè la dèria autocràtica de la corporació municipal del PP-PSD (PSI) no passa per la informació pública, si és possible. Però no passarà res, ja ho arreglaran burocràticament quan ho hagen de fer, que per això està la burocràcia.

Dies abans ens assabentaren que l'ICO havia facilitat un sac d'euros perquè pugueren remprendre les obres que s'havien parat per manca de finançament, i sembla també que han canviat de constructora. La crisi i això, diuen.

Supose que serà això de la crisi, i supose la crisi que tindrà el comerç local si algun dia s'obrin les portes de les (120?) botigues que s'hi encabiran. Però tampoc no passarà res, perquè la crisi i el pas dels mesos ha augmentat el nombre de llocs de treball que prometien els impulsors del temple del comerç i la diversió comarcal. Si abans hi hauria 1000 llocs de treball ara ja diuen que en seran 2000. El que mai no s'ha dit és quin tipus de lloc de treball i de quina qualitat. 2000 treballadores i treballadors amb tots els drets i deures, contractes més o menys decents (no vull dir legals, que segur que ho seran) que puguen compensar la pèrdua del llocs de treball actuals de les botigues que aniran tancant a Alzira. Diuen que no serà problema, que el comerç local ja està comprometent-se a reubicar-se a Vilella.

Si fora de veres (cosa que dubte) això de la reubicació del comerç local en Vilella tampoc no resoldríem massa, perquè en una Ciutat Educadora i Amiga de la Infància no s'entén que les botigues i els llocs de reunió i distracció s'allunyen del lloc on viuen les persones. A més, on està això de potenciar el comerç local, i Alzira com a centre comercial obert i ciutadà?

Encara com tindrem Vilella, encara que siga uns mesos més tard! Perquè, si no, què farà l'adolescència i joventut d'Alzira? És necessari que s'òbriga aviat perquè no quede mal l'alcaldessa Bastidas amb els representants de les xiquets i xiquets del Consell Municipal de Xiquets i Xiquetes. Ja sabeu que quan aquell grup de xavales i xavals de 13 a 15 anys, en nom de totes les seues companyes i companys, li plantejaren la seua necessitat de tindre un lloc per a elles i ells, un Pub per a menors, un Club, un Local on poder estar, escoltar música jugar, compartir... La seua alcaldessa els va dir aleshores que no patiren, que en poc de temps tindrien a Vilella un Centre Comercial on podrien comprar roba de totes les marques i anar al cine. Aleshores encara no sabia que hi hauria el Museu del Cinema i el Circuït de Karts que, si no, l'oferta hagués sigut minsa! El que no digué és si hi hauria subvencions municipals per a comprar a Zara o Stradivarius i per al cinema de dissabtes i diumenges. Si ho haguera dit, potser la cara dels consellers i conselleres no hagués derivat cap a l'estupefacció, que a ella li degué paréixer cara de meravellosa esperança i satisfacció. Vaja!

Què farien els xiquets, xiquetes i adolescents d'Alzira si no s'acabara de construir el Centre Comercial Vilella?

Què farà el comerç local quan acabe de construir-se i es pose en funcionament el Centre Comercial Vilella?

Per cert, Alzira, Ciutat Educadora, Amiga de la Infància, que aposta pel Comerç Local i els convenis amb els constructors resulta, i és cosa d'altre comentari, que continua sense una Biblioteca Municipal digna i suficient.

Eduard Hervàs

PARÈNTESI EN LA SÈRIE HOSPITAL DE LA RIBERA

Article d’opinió d’Eduard Hervàs

 

Preparant el tercer dels capítols de la sèrie de l'Hospital de la Ribera trobe a les primeres pàgines de l'edició nacional del Levante-EMV (opinió?) un escrit del Sr. Manuel Martín, Gerent del "Departamento de Salud de Alzira. Hospital Universitario de La Ribera-Alzira", Alzira, «diez años contigo» la qual cosa m'obliga a posar un parèntesi, ajornar el capítol dedicat a contestar a la pregunta de "com és possible que guanyen diners?" amb ELS AMOS I ELS ENCARREGATS, i glosar aquesta col·laboració.

El Sr. Gerent ens recorda que el passat 1 de gener l'Hospital de la Ribera complí 10 anys de funcionament, compartint la seua infinita alegria perquè sembla que han abastat la seua maduresa com a professionals i com a institució plenament integrada en la vida de la comarca de la Ribera. Això si, l'Hospital de La Ribera serveix per vertebrar la comarca, fins i tot trencant la divisió d'Alta i Baixa, encara que les comunicacions que hagueren servit per vertebrar-la veritablement i poder accedir-hi ràpidament i amb seguretat encara estan ben lluny. Però això és una cosa d'altres anàlisis.

No sé per què s'empenyen els senyors que ens parlen de les meravelles de l'Hospital i del Departament de La Ribera en demostrar-nos l'esforç en prestar uns serveis de qualitat, l'esforç per tornar la salut als pacients i en l'esforç per fer que no es posaren malalts. No caldria tant de convenciment si fora de veres realitat. Els reconeixements i les certificacions de qualitat, la qualificació dels serveis en l'avantguarda de la sanitat valenciana no sembla als usuaris i usuàries que valguen per a molt quan quotidianament pateixen les mancances reals de l'hospital i no reconeixen en la realitat activitats de prevenció més enllà de les revistes o insercions publicitàries en ràdio i premsa. Té raó en allò de la globalitat de la Salut dels habitants de La Ribera, però no que des de l'Hospital o el Departament faça massa per evitar que emmalaltisquen. Programes preventius, seriosos i eficaços, on estan? En els racons de la història ja fa massa anys, que no en els tebeos que encarten als diaris.

Quant que els agraden les xifres!!! Tantsmils ingressos, tantesmils urgències o intervencions quirúrgiques, o proves de radiodiagnòstic;  o migmilió llarg d'urgències externes. Ja en parlarem de tanta xifra, però es suposa que això és el que ha de fer un Hospital i un Departament o una Àrea de Salut, no? Potser no tants i millor acabats, però hauran d'atendre urgències i especialitats, fer anàlisi i ressonàncies, radiografies i altres proves. Quantes? Les que siguen necessàries, ni més ni menys. Les quantesmil que calga.

Una pregunta: quantes urgències són necessàries per atendre una urgència? Una altra: quantes urgències són per causa de les modernes operacions ambulatòries, o de les agendes tancades? Serien necessàries també aquestes si altres xifres semblants. I saber quantes en són a usuaris del Departament (que entren en el cupo) i quantes per als de fora, que paguen per acte mèdic. I quin tipus d'atenció. Quants diners paga la sanitat pública perquè els seus pacients siguen atesos en "l'Hospital Privat de La Ribera". Ja saben, és privat quan atén a pacients de fora del Departament.

Segueix parlant de la por que feia la nova experiència de la UTE per a gestionar un hospital. I segueix fent-ne, de por. La diferència entre el que costa una cosa i el que es cobra per ella és el benefici per a la empresa gestora, no? Fa por, ja en parlarem. I diu que el ModeloAlzira és una realitat plenament consolidada... A la Comunitat Valenciana i a la Madrilenya... I poc més. Fa por? I que no em diguen que a Canadà copien aquest model així com ens funciona ací, que no m'ho vaig a creure.

Els llits, ens diu dels llits, que l'Hospital té ara 300 llits, que ha crescut en tamany. I què? Hemodiàlisi nova i ampliada, hospital de dia oncològic... Tot inversions, 5 milions en inversions, regalets que fa l'Hospital al veïnat riberenc? No, obligació contreta i contractual per la UTE amb la Conselleria. De risa, ens volen fer veure que les obligacions són regals!! A banda de la seua obligació, beneficis industrials. I un centre de referència en diferents tècniques punteres i epatants.

Excel·lències, ISO, Tops20, gestió de qualitat en diverses àrees... índex de satisfacció del 90% i una valoració de 9!! A qui li pregunten i sobre què? A les dones que acaben de parir i tot ha eixit bé? A les persones que estan esperant que els familiars dels malalts que estan asseguts a la planta d'urgències siguen atesos? Als qui fan esperar i esperar, anar i tornar? Si em deixen preguntar a qui jo vull puc saber, fins i tot, quina serà la resposta. Això també ho saben el gerent i el cap de màrqueting. Fins i tot quan convenien i contracten la formació i la investigació. Que no dubte que siga bona i puntera, també. Com el de Màrqueting, un dels millors departament de l'Hospital.

Continua alabant els treballadors, 1.844 hòmens y dones -de l'hospital i dels centres de salut-. Una plantilla amb molts valors, els veritables protagonistes de la dècada prodigiosa de la Salut a la Ribera. Cal que reconega l'esforç i la dedicació de totes i tots i cadascuns i cadascunes, amb professionals a l'avantguarda del tractament de qualsevol patologia. Però també caldrà que la reraguarda estiga ben coberta, que és molt gran encara que siga un conjunt de malalties insignificants -o no tant- i repetides i avorrides... Per què serà que els treballadors i treballadores de la UTE de la Ribera diuen que cobren prou menys i treballen tantes més hores que els companys i companyes de la sanitat pública?

Els treballadors i treballadores són els qui ara mateix estan sofrint i sostenint el sistema de La Ribera amb el seu esforç i necessitat de tindre un jornal, amb uns contractes tan perfiladets, minimitzats, retalladets i acurats a favor de l'empresa. (O a casa, que no és obligat que estigues contractat a la Ribera.)  I la plantilla, que en massa casos ha de deixar els criteris profesionals per seguir els objectius de l'empresa, pot aconseguir incentius si aconsegueix objectius que, massa vegades, ni sap quins són. Una plantilla jove, molt jove, que ha d'aconseguir amb el vigor juvenil dur endavant tota la tasca que se li posa per davant. Saben quants metges han abandonat l'hospital en l'últim any? Per això canvien tant en alguns serveis, clar, i no acaben d'aterrar mai. I les diferències entre treballadors de la UTE i de la Sanitat Pública, o com els de la Sanitat Pública han perdut tantes possibilitats al Departament.

Ens parla el Sr. Martín, Gerent, de passats i de futurs i de que continuaran estant amb tots els ciutadans de La Ribera amb l'objectiu de vetlar per la nostra Salut, la Salut del Departament 10. Malgrat tot i gràcies a la complicitat de la Sanitat pública valenciana. Que en lloc de contolar paga i deixa que facen el negoci...

Tanca parèntesi i continuarà la sèrie.

Eduard Hervàs

CONFLUÈNCIA DE GÈNERES

El Dia de la Dona hauria de provocar la reflexió sobre quina és la realitat dels gèneres a la vida quotidiana

-

Article d’opinió d’Eduard Hervàs

-

El dia 8 de març es celebra el Dia de la Dona Treballadora o, simplement el Dia de la Dona. Una data que, almenys, hauria de provocar la reflexió sobre quina és la realitat dels gèneres a la vida quotidiana. I com volem que siga.

És ben evident la diferència entre hòmens i dones, especialment si no duen roba o si s’han arreglat per eixir i anar de festa: diferències només biològiques i socioculturals, podríem dir. És clar que també hi ha diferències de comportament (psicològiques?) que venen determinades per la biologia i les expectatives que la biologia ha anat elaborant al llarg dels segles per a cada gènere en relació als comportaments que anaven tenint i repetint cada dia i cada any.

A hores d’ara ens trobem amb uns repertoris de comportament dicotòmics hòmens/dones, masculí/femení, xiquet/xiqueta: formes de vestir, formes d’expressar-se, de comunicar-se, models i estructures de pensament, repertoris gestuals, formes de control personal i interpersonal.

Sexe és allò que biològicament ens determina a uns mascles i a altres femelles, la forma que l’evolució de la nostra espècie ha triat per reproduir-se i perviure al llarg del temps, generació rera generació i mil·leni rera mil·leni. I fa que la femella/dona geste dintre el seu ventre els fills que ha engendrat el mascle/home i després haja d’alletar-los i cuidar-los. I el mascle/home ha de recolzar la dona/femella i els fills mentre aquesta ha d’atendre l’embaràs o els nadons. Com ho fan mascles de diferents espècies animals ja que, biològicament, humanes i humans també som animals.

Gènere seria el conjunt de rols, obligacions, formes de pensar, formes d’actuar que una persona assumeix pel fet de tindre un sexe determinat. Una persona i el conjunt de persones d’un mateix sexe, en una mateixa època i lloc. El gènere és un constructe psicosocial que intenta adaptar els comportaments individuals a les necessitats d’una societat concreta. Per açò, en diferents moments històrics i en diferents zones geogràfiques -cultures- hòmens i dones han assumit unes o altres obligacions i responsabilitats i s’han vist i entés como a normals unes o altres activitats.

Per al que ens pertoca, la nostra cultura occidental actual ha vingut dissenyant els gèneres amb un catàleg de trets masculins i femenins que abasten tot el ventall de comportaments, des de la base de les dones com a cuidadores dels fills i de la llar i dels hòmens com a guardians de la família i proveïdors de menjar i altres bens.

Elles han de ser sumises i dòcils i ells agressius i dominadors. Elles dominen el llenguatge i el món dels sentiments i ells les activitats de risc. Ells haurien de dur els diners a casa i elles tindre-la a punt i endreçada i controlar els fills i les filles.

Si completem el repàs de la nostra actual cultura amb l’adjectiu necessari de "consumista" veiem com elles han de fixar-se i comprar tot allò que té a veure amb la imatge i el cos: roba, cremes i altres productes de bellesa, neteja i tocador; i ells han de fixar-se i comprar grans aparells , atifells electrònics, automòbils, bricolatges, eines d’esport i similars.

Ens trobem amb dos models de persona fets pels anys i la quotidianitat (la cultura) amb una base de diferències biològiques que expliquen però no justifiquen actualment aquesta dicotomia.

Perquè els drets humans que ens hem reconegut i dels quals emanen les lleis i reglaments que, amb la meta de la igualtat, regeixen les nostres vides de relació, ens obliguen a redefinir els constructes dicotòmics sexistes i buscar un nou encaixament dels gèneres, amb una confluència necessària i, sempre, complementària; on els atàvics determinants bio-psico-socials no determinen enfrontaments, dominis ni submissions.

És per açò que considere que cal repassar diferents aspectes d’aquesta necessària confluència de gèneres amb una sèrie d’articles en els que intentaré analitzar la realitat actual i la prospectiva del futur més pròxim, amb incidència en les possibilitats educatives a les famílies, el sistema educatiu i social.

Eduard Hervàs

DES DE LA MORT DE MARTA

Tot açò ens hauria de provocar la reflexió des de diferents angles, i tots tenen a veure amb l'educació familiar i social dels nostres xiquets i adolescents

 

Article d’opinió d’Eduard Hervàs

 

Finalment les pitjors sospites es van fer realitat i Marta, la jove desapareguda, a Sevilla se suposa que està morta en el riu. Perquè ho ha dit el qui presumptament era o havia sigut el seu nóvio un mes feia ja dos anys. Ella, ara amb 17, tenia aleshores 15 anys; ell ara 20 anys i aleshores 18. Ho havien deixat i ell tenia ara una altra nóvia de 14 anys. Pareix que un amic de la seua mateixa edat, un altre de 15 anys i el seu mateix germà el van ajudar a desfer-se del cadàver, sabien que havia sigut ell... I què?

1. Havien sigut "nóvios" un mes. 2. Ho van deixar (supose que el va deixar ella) fa dos anys. 3. Eixa nit van discutir. 4. Degué donar-li un colp en el cap. 5. Se la van emportar al riu i la van tirar a l'aigua.

Tot açò ens hauria de provocar la reflexió des de diferents angles, i tots tenen a veure amb l'educació familiar i social dels nostres xiquets i adolescents. I des de la reflexió una intervenció amb les famílies i amb els mitjans de comunicació i entreteniment:

1. D'una banda tenim la realitat del masclisme imperant encara en estes edats: xics que estan convençuts que en les relacions amb les xiques manen ells. És una cosa que encara es veu com normal i lògic a nivell social i es reflecteix en sèries televisives i programes.

2. Afegim el fet de la frustració i la violència: tinc dret a tot i quan no m'ho donen em frustre i agredisc violentament. Amb el que siga, perquè me n'isc de les meues caselles quan no tinc el que desitge. Des que han nascut se'ls ha donat el que han demanat i no se'ls ha dit (quasi) mai NO. I han aprés que tenen dret a tindre-ho tot i sempre. Quan no ho tenen apareix la frustració i ja és sabut que la frustració deriva quasi automàticament en violència.

3. Els models social-televisius estan donant segell de normalitat al que no ho és: xiquets i xiquetes comportant-se afectivament com a adults: parelles de xiquets-xiquetes/adolescents (quan es deixa de ser xiquet o xiqueta?) que es comprometen com si fóra per a tota la vida, amb tots els "drets i obligacions".

4. La por de les famílies a posar límits clars, a no permetre certs comportaments no adaptats per als/les menors. La desorientació dels pares i mares sobre el que és normal i lògic i el que ve derivat de desajustos socioculturals que provoquen un creixement ètic i moral desequilibrat i fora de tota lògica.

5. La pèrdua d'intimitat personal: tot val per a ser ensenyat i per a ser vist: el cos, els sentiments, les emocions, les fotos, els desitjos... En les xarxes socials (tuiter, xing, facebook...) xics i xiques bolquen i es posa a disposició de tot el món la seua immaduresa, les seues contradiccions, els seus arravataments. Amb cada vegada menys límits. A disposició de tot el món.

6. Hi ha poca comunicació familiar i, quan n'hi ha, sol ser entre iguals, entre p/mare amic/a de fill/a, una relació que és impossible ja que els pares tenen unes responsabilitats parentals que no poden ser comparades a les derivades de l'amistat.

7. Pares i mares tenen por de limitar els comportaments dels menors, de posar-los portes i horaris. I no saben que els límits són necessaris per al seu creixement com a persones.

8. No es presenten els xiquets, adolescents i jóvens models positius de comportament que ensenyen el valor de les coses ben fetes, del temps que fa falta per a aprendre les coses importants, dels sacrificis que cal fer per a aconseguir el que es vol, del que satisfà fer una cosa bona o bonica pels altres...

9. I a tot açò afegim les estratègies i comportaments criminals i delictius (respostes desadaptades) que han/hem anat aprenent en pel·lícules i sèries televisives: de quantes maneres sabem (que es pot) matar? De quantes maneres pot fer-se desaparéixer un cos, encara que mai ho hàgem fet, ni pensem a fer-ho?

Batem tot açò en la coctelera de la vida, amb el poc de temps que pares i mares tenen per a estar amb les seues filles i fills i la voràgine consumista que ens corroeix, amb un poc de sentit de culpa i de "ulls-que-no-veuen-cor-que-no-sent" i tindrem vides truncades, amb més o menys morts, i presents i futurs destrossats.

Perquè tot siga distint hi haurà, simplement, que actuar com a pare i com a mare, des que es té per primera vegada el/la bebé en braços, pensant què volem oferir-li per al futur. I posar-se a això, pare i mare, i parlar-ne.

Eduard Hervàs

 

10 ANYS DE L'HOSPITAL DE LA RIBERA D’ALZIRA (2). EL QUÈ I EL PER QUÈ: EL QUANT

Article d’opinió d’Eduard Hervàs

 

L'Hospital de la Ribera va ser el primer hospital de la xarxa pública que s'havia de regir amb un nou model, el de concessió administrativa a la iniciativa (empresa) privada. Calia fer l'Hospital i no hi havia massa diners. Per això, a la Conselleria de Sanitat de la Generalitat Valenciana se li va ocórrer provar allò de l'Hospital Públic amb Gestió Privada.

L'Hospital el construiria una empresa (o unes empreses) amb els seus diners (o els que els deixaren els bancs o les caixes) i la Generalitat els aniria pagant cada any un tant per cada habitant de la zona de l'Hospital als qui s'hauria d'atendre debades en tots els serveis sanitaris. En aquest pagament anual entraria tot: serveis sanitaris, construcció de l'Hospital i manteniment. En passar els anys convinguts, que en principi eren 10, l'Hospital tornaria a la Conselleria.

La concessió per a la construcció i l'explotació, al 1997, va ser per a un grup d'empreses privades que s'anomenà UTE (Unió Temporal d'Empreses) Ribera Salud. La UTE estava formada per una empresa de l'àmbit sanitari, Adeslas (51%), de l'ambit de la construcció, ACS-dragados i Lubasa (cadascuna amb el 2%) i les que tenien els diners: Caixacarlet, Bancaixa i la CAM (45%). Diuen que van haver en aquell moment serioses presions de la Generalitat front a les Caixes, que no tenien massa gana de l'experiment però van haver de cedir i embarcar-se en allò.

Els carletins poden recordar com la fussió entre la Bancaixa i Caixacarlet i els negocis de l'Hospital de la Ribera es van fussionar també. D'ací que persones afins per família o consanguinitat ideològico-político-econòmica d'un dels artífex de la pujada al poder de la Sra. Alcaldessa Crespo, l'exalcalde psocialista José Suey, aconseguiren llocs de treball a l'Hospital, i encara seguisquen allí, 10 anys després.

Pensaven que la construcció de l'Hospital els costaria 41 milió d'euros, però acabà pujant i pujant fins a 72 milions. (Algú diu que els diners que Caixacarlet hagué de traure de més van ser part de la puntilla que obligà a la fussió amb Bancaixa).

Des que es posà en marxa, l'any 2009, la UTE Ribera Salud rebria 204 euros per habitant de la zona i any. A més, l'Hospital podia atendre malalts de fora de la zona i pacients de les asseguradores privades, que és clar que haurien de pagar els serveis que se'ls prestaren.

Però el negoci no era tant, o no estava ben enfocat, i després de 4 anys de pèrdues (reconegueren que havien perdut 5,24 milions ) la Conselleria de Sanitat decidí arreglar-los-ho millor. I van decidir extingir el contracte i tornar-los els diners (es pressupostaren en 2003 fins 43,9 milions d'euros) A més, els van indemnitzar amb 25,4 milions d'euros pel que hagueren pogut de guanyar els 6 anys que quedaven fins els 10 que havia d'haver durat. Una indemnització que no estava prevista en cap lloc: un bon regal (A tot açò, la Sindicatura de Comptes informà negativament d'aquesta indemnització, però ací això mai no importa).

Així, als 4 anys, es resolgué el contracte i la Conselleria tornà a ser l'ama total de l'Hospital de la Ribera. però només per a tornar a traure el negoci a concurs, afegint la privatització de tota l'Àrea 10 (amb els 13 Centres de Salut) i pagant la quantitat molt millorada de 379 € per habitant i any. I la concessió s'allargava a 15 anys, ampliable a 20. I el concurs se'l tornà a adjudicar-se a la mateixa UTE Ribera Salut.

El negoci va ser redó. Quan els números eixien mal per a la UTE-Ribera Salut, la Conselleria feu totes les filigranes per arreglar-los-ho bé, i a partir de 2003 ja va quedar tot clar i començaren a guanyar i repartir-se diners. I en 2005 tingueren 1,8 milions d'euros de beneficis; en 2006, 2,5 milions d'euros; i en 2007, 3,1 milions d'euros. Va com va i reparteixen beneficis?

Hi ha qui pensa que en la Salut Pública no s'haurien de guanyar diners... Però a la nostra Àrea 10 els empresaris van repartint-se bona cosa de beneficis.

Sí, la pregunta és: com és possible que guanyen diners? La resposta, a partir del pròxim capítol, però avance que té molt que veure amb els treballadors i treballadores.

Eduard Hervàs

Per llegir un poc i fer memòria:

http://elseisdoble.blogia.com/2009/012801-10-anys-de-l-hospital-de-la-ribera-d-alzira.php

10 ANYS DE L'HOSPITAL DE LA RIBERA D’ALZIRA

Article d’opinió d’Eduard Hervàs

 

1: Introducció

Ja fa 10 anys que s'inaugurà l'Hospital de la Ribera. Ens ho han recordat molt activament en diferents mitjans de comunicació, a nivell comarcal o de país. Des de l'empresa que gestiona l'Hospital han aprofitat per contar-ho a la premsa, ràdio i televisió, i què bé el tipus de gestió privada del servei públic de la sanitat

Són 10 anys d'un servei ben necessari per a una comarca com la de Ribera, des de la Salut com un dret de les persones, i de la Sanitat com a "conjunt de serveis governamentals ordenats per a preservar la salut pública"

Allò que ens diuen aquestos dies els responsables de que l'Hospital de la Ribera i els serveis sanitaris que presta la UTE a l'Àrea 10 són la meravella de les meravelles ens fa riure. Són dades numèriques que volen fer-nos creure que la meravella és realitat: "El Hospital Universitario de La Ribera, en Alzira (Valencia), ha cumplido diez años de funcionamiento en los que ha realizado más de 187.000 operaciones y ha atendido más de un millón de urgencias y 22.400 partos."

Deixeu-me que pregunte: És que en un Hospital amb gestió pública "normal" no hi ha atenció a Urgències? És que en un Hospital amb gestió pública "normal"no es fan proves, anàlisis o radiografies i similars? Un Hospital amb gestió pública "normal"no està també per atendre a la població de la millor manera possible? Per què la prensa no ha contat massa coses de la realitat real de l'Hospital i l'Àrea 10, fora de premis i meravelles?

I ara resulta que publiquen a la premsa que una jove de 18 anys va 5 vegades a urgències de la Ribera i finalment l'operen d'Urgència al Lluís Alcanyís de Xàtiva. És molt interessant llegir les opinions dels lectors a la notícia. Açò també són enquestes autoproclamades.

Per anar fent boca, encara que no hi ha massa informació a la premsa i a internet podem llegir en relació a l'hospital: Levante-EMV: Colapso en el Hospital de la Ribera. Dinero y Salud: Adeslas, 10 años colaborando con la sanidad pública. X aniversario del Hospital de la Ribera. Una web antiga però actual: Hospital de la Ribera de Alzira, la vergüenza (molt interessants i esclaridors els comentaris a cada post). El País: El modelo de Alzira se expande. La gestión privada de la sanidad pública se amplía a otros hospitales 10 años después

Després d'aquesta Introducció mínima, veurem en pròxims lliuraments si li peguem un repàs, a poc a poc i en lletres clares, a les quatre o cinc coses que cal dir del què i per què de l'Hospital de la Ribera i l'Àrea 10: El què i el per què: el quant. Els amos i els encarregats. Els clients i el personal. L'atenció i les estadístiques. Les notícies i la imatge. Passat, present i futur. Continuarà.

Eduard Hervàs

 

UNA CONVERSA AL MIG DEL CARRER SOBRE LES LLUMENETES

Article d’opinió d’Eduard Hervàs

 

L'altre dia, un vell conegut em va mamprendre pel carrer, dient que amb el que havia escrit -jo- estava fent molt de mal. En principi no sabia de què em parlava, però l'interlocutor em va acabar d'il·lustrar: es referia al meu escrit sobre les llumenetes de Nadal als carrers el que estava fent molt de mal als comerciants.

Us promet que em va sorprendre l'abordatge i els raonaments emprats. Sembla ser que si no hi ha llumenetes pels carrers el personal compra menys i els comerciants -alzirenys en aquest cas- vénen menys, i són greument afectats per la crisi. Em va retraure l'interlocutor que si jo deia aquestes coses era només pel que tenia contra l'Ajuntament.

La conversa no acabava d'acabar sinó que, alçant els dos la veu, ens vam repetir els arguments. Semblava ser que o jo tenia molt de poder, tant com per a fer que l'Ajuntament no manara penjar les garlandes nadalenques pel carrer, o hi havia persones que parlaven per no callar i, mentrestant, buscaven un boc emissari (allò que en castellà diuen "chivo expiatorio") a qui abocar-li els seus mals, i que semblava que era jo.

Després de defensar la llibertat d'expressió -pròpia i aliena- acabí dient que si l'Ajuntament volia defensar el comerç local podia fer altres coses més serioses com, per exemple, no potenciar els centres comercials i, especialment, no haver promogut el meravellós Centre Comercial Vilella (però què faran els pobres jóvens alzirenys si no poden anar a Vilella al cine i a comprar roba de totes les marques, com recomanà i prometé la Sra. Alcaldessa als representants al Consell de Xiquets i Xiquetes d'Alzira en una memorable reunió, com a alternativa d'oci juvenil?).

Vaig alenar tranquil en veure uns dies després que ja estaven penjant els llums nadalencs a les avingudes. Ja no seria culpa meua que a alguns comerciants alzirenys no els isquen ells comptes. Amb tots els respectes a totes i a tots els qui intenten viure del seu treball i dels seus negocis, el problema del comerç local alzireny -i d'altres ciutats- no ve de la Crisi actual ni de les llumenetes que pengen dels fils pel Nadal. La crisi bancària, els acomiadaments laborals i la por que es fa des de cada racó de la ciutat i de la premsa ha agreujat una realitat ben evident.

Ja fa uns quants mesos, comerciants alzirenys em comentaven el poc recolzament que tenien de l'Ajuntament. En aquells mesos, Vilella regalava a l'Associació de Comerciants sis mil euros per tal que feren no sé què amb ells. I, aleshores, els comerciants locals no els  tiraren a la cara, cèntim a cèntim, als factòtums vilellencs ni al regidor que, per activa o per passiva, segur que estava pel mig en el fet de l'almoina.

La situació econòmica actual és la conseqüència lógica d'un sistema pervers que ha anat desenvolupant-se des d'uns anys enrere, basat en el consum compulsiu, en fer-nos creure que no podem ser feliços si no consumim i que el món no pot girar si no consumim compulsivament i sense esme. Que és el que hem fet els darrers anys, podent o sense poder, amb la complicitat del sistema bancari i el control del joc per part dels grans especuladors. (recomane la lectura del que profèticament escrigué Arturo Pérez-Reverte en un article de l'any 1998 en El Semanal). Una perversitat economico-consumista que s'arrossega per tots els nivells de l'economia i ara esdevé en recessió, acomiadaments, comerciants locals que no vénen i centres comercials amb ofertes impossibles.

Tornant a l'amic de les llumenetes, deixeu-me dir-li que sent que tant ell com aquells comerciants locals s'ofengueren pel meu escrit. Però sent molt més encara que tinguen posada la bena als ulls i peguen trompades sense saber on ni per què. Haurien de llevar-se la bena dels ulls i posar-se les ulleres per poder esbrinar les raons i els perqués de la situació actual. I quins camins prendre per arribar a un futur millor. Perquè les crisis també tenen futur, si s'entenen com a moments de canvi, i s'enceten nous camins.

Eduard Hervàs

 

ELS LLUMS NADALENCS QUE EM TOQUEN, QUE ELS DEIXEN APAGATS

Article d’opinió d’Eduard Hervàs

Llegim a la premsa que l’Ajuntament d’Alzira es gastarà enguany uns 59.000 € en il·luminació nadalenca. No sé si finalment serà eixa la quantitat o haurà baixat perquè els 59.141’86 € (IVA inclòs) era la quantitat màxima per la que podien presentar-se proposicions. Supose que, si ho diu la premsa, serà que ja s’ha adjudicat i abans del dia 5 de desembre tindrem la il·luminació nadalenca ben a punt.

Segons es llig al Plec Tècnic cal posar uns 140 arcs, 6 motius, 1 lletrero, 10 cortines i 4 garlandes (deixeu-me que ho diga en valencià en l’aniversari de la Llei d’Ús) repartides per un grapat de carrers, places i parcs de la ciutat. Podeu veure al Plec els punts concrets on s’han de col·locar; supose que com els darrers anys. A tot açò, en aquest preu no entra el consum elèctric ni tampoc un bon grapat d’elements propietat de l’Ajuntament que l’empresa adjudicatària podrà utilitzar (estrelles, papanoels, neu, cortines, palmeres, avets, rètols...)

Que a l’Ajuntament d’Alzira no sabien que havia d’haver crisi quan aprovaren el pressupost d’enguany? Potser quan aprovaren el pressupost encara no, però si quan els 18 de setembre i 8 d’octubre passats s’aprovà el Plec de Clàusules Administratives i el 16 d’octubre la Sra. Alcaldessa Dª Elena convoca el procediment de licitació y, seguidament, es publica al BOP nº 253 de 23/10/2008.

El Govern Local vol veure els carrers, les places i parcs alzirenys plens de llum i color, perquè l’esperit nadalenc no s’apague des del 5 de desembre al 5 de gener? Amén, Aleluia.

Que hi ha qui pensa que aquest meravellós esperit nadalenc actual és simplement l’exaltació lluminosa del consum desaforat. Si, jo mateix, i és una trista lliçó que estem ensenyant als nostres fills i néts aquella del Consumisme Meravellós Insostenible i Injust. Models de vida i de futur ben desadaptats i desadaptants...

D’un Ajuntament com el que tenim (amb totes les benediccions democràtiques possibles, no ho dubte, aleluia, amen) no podem esperar molt més. Cadascú educa des dels seus objectius de vida i de futur, i els del PP/PSD-PSIC.CV d’Alzira són els que són.

Però deixeu-me almenys que demane que les peretes acolorides que em toquen en el repartiment (dic jo que, almenys uns 6 euros d’il·luminació en la meua mitjana familiar) no les posen o, encara que siga, que no les encenguen. Així s’estalviarà algun cèntim, dic jo, d’energia. D’eixa que cal estalviar.

Que la gràcia del déu del consum, disfressat ara de vermell amb barbes blanques i després de camell amb reis al damunt, es vesse damunt els vostres cors i pugueu trobar el temps i els espais per comprar tot el que no necessiteu!

O, si no, que senzillament visqueu aquests dies com una perfecta excusa per fer festa familiar i pugueu fruïr dels vells i dels menuts i dels qui us assemblen més en l’edat. fins i tot, de vosaltres mateixos.

Bona campanya de Nadal i Reis!

Eduard Hervàs