Blogia
EL SEIS DOBLE - DIARIO DIGITAL DE ALZIRA
Prueba Amazon Prime 30 días gratis

Opinión

CENT ANYS D’HIMNE VALENCIÀ

CENT ANYS D’HIMNE VALENCIÀ

Breu història oficial del nostre Himne que enguany fa cent anys de vida

 

Article d’opinió de Jose Beteta i Martínez

“Primers anys de vida del Segle XX. València és el Cap i Casal d’un antic Regne, ara convertit en tres províncies les quals cada vegada més es donen l’esquena l’una a l’altra. És un bon moment per a realitzar una Exposició que ajude a cohesionar la regió i ser l’enveja del país”. Tal volta açò seria el que va pensar Tomàs Trénor, president de l’Ateneu Mercantil de València, quan va decidir posar en marxa l’Exposició Regional de 1909. Havia de ser una gran exposició, que exportara el nom de València i la seua regió a tot l’Estat i a la resta del món. Es necessitaven infraestructures, i allò va propiciar la creació d’un nou barri a la Ciutat de València, “Exposició”, situat passant la barrera històrica que havia suposat fins a l’època el riu Túria. Es necessitaven recolzaments institucionals, i fins i tot el Rei hi va donar suport a l’esdeveniment. Però allò que realment sempre ha perdurat i perdurarà al llarg de la història no és ni més ni menys que la música...

L’Exposició havia de tindre un himne, una composició musical que li atorgara prestigi i li donara eixe toc d’immortalitat que sols la música pot concedir. Llavors va ser on la figura de Josep Serrano, el mestre de Sueca, apareix en esta història. Serrano era, per aquell temps, el compositor valencià més important del panorama musical i un dels més importants a nivell estatal. Ningú millor que ell per a dur a terme aquella tasca. A l’Estat Espanyol les avantguardes musicals encara no tenien el pes que posseïen a altres zones del continent i el romanticisme encara era l’estil que impregnava les composicions de l’época. Un romanticisme que, quan a cada regió utilitzava les melodies populars d’aquelles terres, va passar a anomenar-se “nacionalisme” dins de la història de la música. A l’Estat Espanyol va sorgir un nacionalisme musical fonamentat en temàtiques castisses i melodies castellanes i andaluses, que tenia la seua màxima expressió en la sarsuela. No obstant això, a altres parts de l’Estat sorgiren altres intents de nacionalismes musicals i a la nostra terra en particular tinguérem un dels més prolífics. Compositors valencians com el Mestre Giner o Josep Serrano foren els màxims exponents d’esta corrent musical autòctona i l’Himne de l’Exposició podem dir que és la peça que més rellevància ha tingut al llarg de la història, per la seua bellesa musical i, com no, perquè a hores d’ara és l’Himne Oficial de la nostra terra.

L’Himne de l’Exposició no havia de ser una peça musical concebuda per a ser interpretada sols amb instruments musicals, sinó que havia de ser també cantada pel Poble i, per tant, va ser encomanada la tasca de crear-hi una lletra acord amb la importància de l’esdeveniment a un dels poetes més significatius de l’època de la Renaixença: Teodor Llorente. No obstant això, Llorente no va poder acomplir el seu encàrrec per diversos motius, com el fet de viure ell a València i Serrano a Madrid i, entre d’altres obstacles més, la poca experiència del poeta per a escriure a “monstruo”. El “monstruo” era una tècnica utilitzada pels compositors per a donar les pautes als poetes per poder posar-li lletra a les seues composicions. El músic escrivia qualsevol frase amb o sense sentit, a on allò important era el nombre de síl.labes i l’accentuació de les mateixes, i el poeta escrivia els seus versos tenint en compte eixes pautes. Per exemple, el compositor escriuria “Jo tínc una casa bláva” i el poeta, basant-se en el nombre de síl.labes i la seua accentuació, podria inventar-se alguna cosa pareguda a “Estíc molt enamoráda”. Calia buscar, llavors, una altra persona per a eixe important encàrrec i que estiguera acostumada a eixa tècnica del “monstruo”. L’elegit va ser el poeta valencianista Maximilià Thous (aquell que anys després seria firmant de les Normes de Castelló) que ja havia treballat eixa mateixa tècnica amb Serrano i que, a més a més, residia a Madrid. El resultat va ser una lletra composada en castellà, amb la referència a Espanya al primer vers, i amb un aire un tant folklòric però que intentava fer una descripció de les terres valencianes, ja que de seguida advertiren Serrano i Thous que la seua obra anava a esdevindre un cant del i per al Poble Valencià, més enllà de la tasca original que els va ser encomanada. Estes circumstàncies van fer que la lletra fóra criticada pels blasquistes i pels primers nacionalistes valencians. De fet, resulta un tant incomprensible que un poeta amb inquietuds valencianistes fóra el responsable d’aquella lletra i, a dia de hui, encara hi ha qui critica a Thous per tot açò, segurament sense saber el context en el qual se succeïren els fets. Tot té la seua explicació. La lletra va ser composada en castellà, segurament, pel context en el que se situaven els autors: el poc de temps del qual disposaven, el “monstruo”, la projecció de l’Exposició a nivell estatal i, com no, la castellanització pròpia de l’època. La referència a Espanya al primer vers va ser imperatiu del propi Serrano, que anys després va reconéixer en una entrevista al diari La Voz Valenciana haver donat instruccions a Thous per a introduir la paraula “Espanya” al primer vers ja que era l’únic que demanava als seus col.laboradors quan li encomanaven la composició d’un himne, i així ho havia fet amb Valencia Canta i La canción del soldado. Finalment, l’ambient folklòric que impregnava la lletra de Thous no era sinó el resultat d’haver basat la seua composició en versos de Teodor Llorente, el qual admirava. Segurament, Thous va pensar que havia de respectar l’estil de Llorente, al ser ell inicialment l’encarregat de posar-li lletra a les notes de Serrano.

L’obra resultant va ser estrenada durant la celebració de l’Exposició Regional amb la presència del rei Alfons XIII que va quedar meravellat per aquelles notes musicals i va demanar la repetició de la mateixa. Prompte aquell himne va assolir fama entre la població i anys després, en 1925, va ser declarat Himne Regional Valencià pels ajuntament de Castelló de la Plana, València i Alacant. Algunes de les queixes vessades sobre l’Himne van ser les referides a la llengua de la seua composició, fins el punt que el propi Teodor Llorente va recomanar en un article d’opinió que es traduïren els versos al valencià. Va ser el mateix Maximilià Thous qui va fer cas de les exigències de bona part de la societat valenciana i va redactar la lletra en la nostra llengua tal qual la coneguem avui en dia. El ja declarat Himne Regional va viure la monarquia d’Alfons XIII, la dictadura de Primo de Rivera, la II República, la dictadura franquista (una època en la que el valencià no gaudia precisament de la protecció del Règim i els valencianistes havien de conformar-se en cantar la lletra en la nostra llengua i no en castellà com a únic mode de “protesta”), la Transició a la democràcia i finalment, en 1984, va ser declarat Himne Oficial de la Comunitat Valenciana per la Generalitat Valenciana per mitjà de la coneguda Llei de Símbols.

Fins ací la història oficial del nostre Himne que enguany fa cent anys de vida. No obstant això, hi ha més que contar i, al meu parer, encara queda el més important d’estos paràgrafs. Com ja s’ha apuntat, l’Himne va rebre crítiques des de diversos sectors, no sols per la lletra sinó també per la música, que alguns compositors consideraven ancorada en el passat i molt conservadora en uns anys on les avantguardes començaven a fer-se un lloc en el panorama musical. Tanmateix, el que realment ha sigut objecte de les majors crítiques ha sigut la seua lletra i, en conseqüència, no tardaren en aparéixer altres composicions que intentaven ocupar el lloc de les melodies de Serrano com a Himne dels valencians. Així sorgiren, per exemple, el Cant de Redempció (o de Lluita), de Maximilià Thous Llorenç (fill del col.laborador de Serrano) que animava als valencians a unir-se contra els “lladres, botxins i tirans” o, ja a la Transició, la Muixeranga d’Algemesí que va suposar l’intent de recuperar una melodia tradicional valenciana com a himne valencià. També altres simplement es dedicaren a canviar el vers inicial, ofrenant-li les glòries al Regne en lloc de fer-ho a Espanya.

Els alzirenys cobrem certa importància en la història del nostre Himne en el moment en que el 1955 la Junta Local Fallera de la nostra ciutat publica un tríptic anomenat Alcira canta on apareixen dues versions de la lletra de l’Himne. Una d’elles, l’oficial, en castellà i amb el títol “Himno Regional”. L’altra, en valencià, amb el títol “Himne Valencià” i amb una lletra alternativa que, com a únic canvi i avançant-se als seus temps, reconeixia el caràcter de nacionalitat que a hores d’ara ens atorga el nostre Estatut d’Autonomia i, al mateix temps, eliminava la referència a Espanya al primer vers canviant-la per “Tots baix els plecs de la nostra Senyera”. A l’època de la Transició, esta lletra alternativa era repartida en forma de pamflets volants pels carrers dels pobles i ciutats de la nostra terra, i diversos partits, associacions culturals, i ciutadans d’a peu la feren seua. Sobre l’origen d’estos versos publicats a Alzira s’ha dit molt, com per exemple que són els originals que va escriure Maximilià Thous, que són una adaptació posterior seua, inclús algú ha apuntat que podria ser obra del mateix Enric Valor. Tanmateix, el que pareix més raonable és pensar que es tracta de l’obra “innocent” d’algun membre de Junta Local que, allà pel 1955, va aconseguir burlar la censura franquista publicant una lletra que no parlava d’Espanya sinó de la nostra Senyera.

Com a alzirenys, hem de ser conscients de la importància que tenim en la història del nostre Himne cent anys després de la seua composició i, en un acte d’afirmació localista, estimar i donar a conéixer la lletra publicada a la nostra ciutat per a que la gent, lliurement, puga triar amb quins versos es troba més còmode, ofrenant noves glòries a Espanya o, per contra, restant orgullosos tots baix els plecs de la nostra Senyera.

Jose Beteta i Martínez

COBRAR, TREBALLAR, FER POLÍTICA I NO SOLTAR LA MAMELLA

COBRAR, TREBALLAR, FER POLÍTICA I NO SOLTAR LA MAMELLA

Article d’opinió d’Eduard Hervàs

 

Llisc que el nou alcalde d'Almussafes, Albert Girona, en assumir l'alcaldia ha equiparat el seu sou al que cobrà l'any passat en la sua feina de professor de la Universitat. Encara que va contra la pràctica habiatual, sembla una cosa raonable ja que una persona, pel fet de dedicar-se a la cosa pública, no hauria de guanyar més diners dels que guanyava treballant en la seua professió o tasca laboral.

Unes eleccions no haurien de ser res semblant a unes oposicions a notaria, al registre o un premi de la loteria.

Si una persona deixa la seua feina, el seu lloc laboral, per dedicar-se per uns anys a servir al poble des d'un càrrec elegit -alcalde/alcaldessa, diputat/da, regidor/a, senador/a...- hauria de poder fer-ho guanyant el mateix que guanyava quan treballava en les seues coses. I per a no perdre diners potser haja de cobrar dietes, despeses de representació i similars per fer dignament allò que calga pels seus representats.

Però si fem una ullada als nostres voltants veiem com hi ha qui aconsegueix per la força dels vots un càrrec i això el/la duu a pujar-se'n a la bona vida i bon jornal, que no té res a veure amb el que guanyava/treballava abans.

Hi ha alcalde/ssa que no ha treballat mai en res, que en acabar la carrera i deixar-se de preparar les oposicions, només que ha estat i cobrat de regidor/a, i/o diputat/da provincial i alcalde/ssa, i s'emporta un bon grapat d'euros. O una altre/a alcalde/ssa que la última cosa en que treballà els darrers anys fou de mestre/ssa de sa casa. I d'aquí a regidor/a i cobrar d'alcalde/ssa, i el que vinga ben vingut siga, i no deixem perdre res.

Sembla que allò de la política és per servir a la societat i la ciutadania, però hi ha qui se'n puja al carro -o al tren- per no baixar-se'n mai. i quan acaba la representació -o mentrestant- el/la poen a algun lloc de confiança en qualsevol de les múltiples empreses públiques o associades. O d'assessor/a... O millor per a ells/elles i pitjor per al poble, aproven una oposició o els fan inspectors/es a dit i després (els) aproven les oposicions...

Fa vergonya que la cosa pública es convertisca tan fàcilment en cosa privada i faça tant de fàstic i d'oix a massa persones, que fugen de comprometre's per no tropessar amb aquesta gent(ola).

De vegades ens adonem com els itineraris personals van dissenyant-se paral·lelament a les possibilitats que oferirà el futur laboral, per si de cas un dia es perd el seient polític,l a mamella.

I et trobes, sense voler, mirant com entra en un institut a practicar a algú/na que et sembla que és aquell/a que hauria d'estar al seu despatx servint el poble i desfullant la margarida aquella del PAI vull, PAI no vull. Supose que serà, com quasi tot, per si de cas qualsevol dia es perd la clau o el favor del qui tindrà la clau. De les llistes o de les aliances. Que d'això d'aliar-se també podríem -i hauríem- de parlar molt.

I són coses de les que s'havia de parlar als infants i jóvens a casa i a l'escola/Institut (allà per la Ciutadania?) perquè siguen capaços de reflexionar i arribar a conclusions que els poden millorar el futur i la vida: des de tindre elements per a quan hagen de votar (o parlar amb els seus representants al Consell de Xiquets i Xiquetes, per exemple?) o, simplement, perquè poden plantejar-s'ho com un projecte de futur, allò de ser polítics d'eixos que no solten la mamella. Sempre és una opció, i més des d'un plantejament de crisi.

Eduard Hervàs

UNA VESPRADA DE FUTBOL AMB ROÏNES COMPANYIES

UNA VESPRADA DE FUTBOL AMB ROÏNES COMPANYIES

Article d’opinió de Carles Aranda Mata

 

Vull mostrar la meua preocupació pels fets que van passar en el partit de futbol celebrat entre la UD Alzira i el Benidorm diumenge passat.

I no per l'alegria del resultat obtingut per la UD sinó per la presència d'un grup de "aficionats" del Benidorm de clara ideologia feixista i a més irrespectuosos amb l'afició i la ciutat d'Alzira.

Aquests individus es van passar tot el partit provocant i insultant mostrant banderes i samarretes del règim franquista.

El pitjor va succeir en la segona part del partit quan l'afició de l'Alzira i en especial els seguidors de la penya Sapo Gol es van situar darrere de la porteria de l'equip visitant com és costum i habitual en el Luis Suñer.

La meua sorpresa  va ser comprovar com aquests seguidors del Benidorm, lluny de canviar la seua ubicació van romandre al seu lloc i als pocs minuts del partit van començar les primeres discussions entre alguns espectadors d'ambdós grups ,obligant de forma ràpida la presència de la Policia Nacional i més tard de l'empresa de seguretat privada que es van veure forçats a romandre tota la segona part entre ambdues aficions per a evitar mals majors.

I encara sort que l'Alzira va guanyar  amb tot mereixement el partit perquè en cas de derrota no es que haguera pogut ocórrer.

Servisca aquesta reflexió dirigida en aquest cas a la directiva de la UD Alzira per a evitar que en el futur puga donar-se de nou aquesta situació de violència en l'esport en la nostra ciutat prenent les mesures necessàries per a això: bé prohibint l'entrada a aquests individus, la utilització de símbols prohibits i en especial la seua ubicació al camp de futbol que evite la proximitat amb els aficionats d'Alzira.

També vull destacar en aquestes línies la presència d'altres aficionats del Benidorm en el Luis Suñer que res tenien a veure amb aquests individus, l'exemplar comportament dels membres de la penya Sapo Gol i de la resta d'aficionats que no van caure en la provocació i el treball de les forces de seguretat que van estar ràpides i eficaços. 

Espere que la directiva de la UD Alzira de compte d'allò que s'ha succeït a la Federació Valenciana de Futbol i als responsables de l'equip de Benidorm perquè aquests fets no tornen a ocórrer.

Carles Aranda Mata

Regidor Bloc Alzira

Foto (David Chordà): el “Batallón Blanquiazul” en les grades del Luis Suñer diumenge passat.

ON ESTÀ EL BETLEM? UN RECORD PER A PEPITA PELLICER ZORAYA

ON ESTÀ EL BETLEM? UN RECORD PER A PEPITA PELLICER ZORAYA

Article d’opinió de Sara Garés

-

L’any 2004, donya Pepita va fer donació a l’Ajuntament d’Alzira del seu magnífic betlem amb la condició de que fora muntat cada Nadal i així ho gaudirien tots els veïns i veïnes d’Alzira com a "Betlem Municipal"

-

La senyora Pepita Pellicer Zozaya, guardonada amb la Insígnia d’Or de la Ciutat d’Alzira, muntava tots els anys un magnific betlem a sa casa que era l’admiració de tot el poble. Donya pepita, era ben coneguda a Alzira pel seu compromís en totes les festes i tradicions alzirenyes, a les quals s’entregava en cos i anima. I si hi ha una cosa que podem dir va atendre amb especial estima durant els últims anys de la seua vida, és sens dubte, el seu magnífic betlem format per un nombrós grup de figures d’artesania d’una gran bellesa. La seua passió pels betlems la va portar a fundar l’Associació de Beletmistes d’Alzira, i de la qual ve ser presidenta fins que va morir. 

L’any 2004, donya Pepita va fer donació a l’Ajuntament d’Alzira del seu magnífic betlem amb la condició de que fora muntat cada Nadal i així ho gaudirien tots els veïns i veïnes d’Alzira com a "Betlem Municipal".      

Si no recorde malament, ja fa dos anys que a Alzira no es fa el muntatge del betlem, per tant, la condició de la donació no es compleix, cosa que a donya Pepita no li farà molta gràcia allà on estiga. 

Per tant, pregaria al senyor regidor de Cultura, fera l’esforç per tal que aquest betlem -que considere pot ser l’orgull dels alzirenys- es munte el proper Nadal i que hi haja un compromís de continuïtat, tal i com era la voluntat de la propietària del mateix.

Sara Garés

Associació Cultural Bloc de Progrés Jaume I

A NADAL, LES COMPRES A ALZIRA

A NADAL, LES COMPRES A ALZIRA

Article d’opinió de José Beteta i Martinez

 

“Ja és Nadal”. Eixe és el missatge que des de fa unes setmanes ens està arribant a la societat per diversos mitjans: anuncis de TV, aparadors engalanats, llums al carrer,etc. Missatges, a vegades més subliminals que altres, que ens conviden a consumir i a celebrar estes dates amb la menor austeritat possible i que, a sovint, trenquen amb l’origen humil d’esta celebració.

No obstant això, l’economia de mercat no té més secret que la (més o menys) lliure circulació de diners i ahí, tant els consumidors com els venedors i productors, tots tenim el nostre paper assignat. En esta època de crisi, en la que els consumidors disposem de poc de capital per a fer marxar l’economia, tots haurem de “nugar-nos els matxos”, aguditzar l’enginy, i buscar ofertes baix de les pedres per a satisfer les “necessitats” nadalenques de la nostra gent. La societat alzirenya, però, haurà de ser conscient del paper que assumeixen en este joc del lliure mercat. Haurà de ser madura i optar per buscar bones ofertes a la nostra ciutat, als nostres comerços, o per contra mostrarà bones dosi de pragmatisme i decidirà anar-se’n fora als grans magatzems i centres comercials a invertir els, enguany pocs, euros dels quals disposen.

No tota la culpa serà del consumidor si decideix fer les seues compres fora de les nostres fronteres. L’Ajuntament d’Alzira és incapaç de plantejar solucions al xicotet comerç d’Alzira. La nostra ciutat, hui per hui, no pot competir en preus ni en serveis amb centres comercials propers a la nostra ciutat. Una frase que els joves diem molt a sovint és “On anem hui? a l’Eroski?”. Pur pragmatisme. Nosaltres, els joves alzirenys, voldríem tindre un lloc d’esplai, on poder fer compres, reunir-nos amb la nostra gent, fer-nos un café o una cervesa, anar al cinema (i en valencià ja seria demanar massa, no?), tot allò dins de la nostra ciutat. És a dir, voldríem una zona comercial en condicions. Una espècie de centre comercial a l’aire lliure, situat als nostres carrers. Des del Bloc Jove apostem per la potenciació del centre històric alzireny com a referent de l’oci de la nostra ciutat i, per suposat, de la nostra comarca. Això requereix una actuació important de promoció per part del nostre Ajuntament i que les associacions d’empresaris ja comencen a tirar en falta.

El Bloc Jove, preocupat per la situació del comerç alzireny i per la falta d’oferta d’oci a la nostra ciutat, demana a la senyora Bastidas una urgent actuació per tal que estos Nadals ajuden a pal·liar la situació econòmica actual. També hem de fer una crida als joves alzirenys: les compres, a la nostra ciutat. Els nostres diners han de circular per Alzira, han de quedar-se ací. Hem de canviar l’eslògan “Jo sóc d’Alzira” per “Jo compre a Alzira”.

Per últim, recomanem als nostres joves que consumisquen cultura, i a ser posible, en valencià. Bon Nadal! 

José Beteta i Martinez

Bloc Jove Alzira

 

EL PARO EN ALZIRA

EL PARO EN ALZIRA

En septiembre, el paro aumentó en Alzira en 85 personas que se suman a las 2.747 existentes

Se habla y mucho, por lógica y necesidad, del incremento del paro en España; pero quisiera que reflexionáramos sobre el paro existente en nuestra ciudad, porque afecta más directamente a nuestras familias y a la cuantía de inmigrantes, que no son pocos los que conviven con nosotros.

Según los datos estadísticos existentes, el 31 de agosto pasado, Alzira cuenta con una población censada de 44.440 habitantes, de los cuales 4.633 son inmigrantes censados, (1.400 rumanos, 526 marroquíes, 278 búlgaros, 266 ecuatorianos y 250 argelinos). No hay posibilidad de incluir los inmigrantes ilegales. Facilito estos datos porque me preocupó mucho ver esta misma semana a las puertas del SERVEF (Servicio Valenciano Empleo y Formación) una cola, no pequeña, de personas que esperaban para inscribirse en el paro. Por considerar interesantes para la ciudadanía, facilito los datos del paro que tenemos en nuestra ciudad, también en fecha 31 de agosto, y que asciende a 2.747 personas, de las que 1.538 son mujeres y 1.209 hombres. Esta es la realidad que se puede constatar en Internet (www.servef.es ) y con mayor detalle, porque facilita datos por ciudades y servicios. Al no poder contar con los datos de septiembre, he pedido a fuentes bien informadas si se me podía adelantar el incremento del paro en Alzira y son 85 personas más.

El SERVEF, en cuanto a edificio, material, auxiliares, etc., depende de la Comunidad Autónoma, pero la normativa contractual, seguridad social, prestaciones, desempleo, etc., es competencia del Estado.

He creído conveniente dar a conocer estos datos porque considero que debemos tomar conciencia de la problemática existente en nuestro pueblo, porque, como he dicho al principio, los medios informativos hablan constantemente de la crisis económica y del paro en nuestro país, pero desconocemos la realidad de nuestro entorno y que nos va afectar mucho. Habrá ciudadanos que preguntarán ¿qué hacer? No me resulta fácil dar una respuesta por no ser experto en economía, y menos en España que desconocemos totalmente la realidad económica estatal; y también porque nos encontramos en un mundo globalizado, por lo que ocurre en una parte de nuestro planeta afecta al resto. Ello lo estamos comprobando diariamente y lo están sufriendo no pocas familias y creo que nos debe preocupar a todos por solidaridad y amor a nuestro prójimo.

Me comentan y escucho estos días a personas que me hablan de como el Euribor se halla en máximos y tienen que renovar los intereses de su hipoteca; no van a poder pagar y, por tanto, mantener la hipoteca. Otros hablan de que trabajaban el matrimonio, pero ahora uno, y en algún caso los dos, se han quedado en el paro y únicamente perciben el subsidio de desempleo y con ello no pueden atender los gastos familiares y menos pagar mensualmente el recibo de la hipoteca del su vivienda. Algunos me dicen que reciben ayuda de Caritas o de alguna ONG, pero ello no es la solución, porque estas entidades no podrán atender, por mucho tiempo, la excesiva demanda que soportan ahora. Me habla alguno que el Ayuntamiento debía hacerse cargo de estas necesidades, pero cuando les explicas que la obligación de atender ampliando ayudas para el paro, subsidios y otras ayudas son competencia estatal y no de los ayuntamientos, como se dice vulgarmente, se les cae el mundo encima. Los ayuntamientos han asumido durante años competencias que no les eran propias, pero ahora con los recortes presupuestarios que sufren, y que ya se ha anunciado van a sufrir más para el ejercicio 2009, tendrán que hacer encaje de bolillos para poder atender las mínimas necesidades de los ciudadanos y habrá, como vengo diciendo en varias ocasiones, que apretarse el cinturón y retirar o reducir subvenciones y gastos no prioritarios. Todos los ciudadanos y asociaciones debemos asumir y colaborar con la máxima comprensión. Si todos los países del mundo están preocupados e intentando buscar medios para afrontar la crisis que sufrimos y que se nos vaticina será más preocupante el próximo año, los ayuntamientos nada o muy poco pueden hacer, porque dependen de los presupuestos del Estado y de la Comunidad Autónoma y ambos no cuentan con suficientes recursos, dependiendo, en estas circunstancias, en gran parte de la situación de la economía mundial.

El Ayuntamiento no debería recurrir a un incremento de los impuestos municipales porque sería agobiar más y más a sus ciudadanos. Hablaremos en nueva ocasión de este tema que nos afecta a todos, porque hoy este artículo dará sensación de catastrofista, cuando lo que en realidad se pretende es crear conciencia de que todos debemos cooperar con las administraciones centrales o estatales, autonómicas y municipales, y así mismo exigirles tomen las medidas adecuadas y oportunas para que el ciudadano sufra lo menos posible, ya que, en estos casos, los más castigados suele ser la denominada clase media y baja.

José Palacios Boquera

Texto publicado con autorización de LAS PROVINCIAS, delegación de la Ribera.

http://www.lasprovincias.es/valencia/prensa/ribera/ribera.html

¿INSULTARÍAS A TU HIJO?

¿INSULTARÍAS A TU HIJO?

Un deporte que no sea ejemplo de educación no conviene a nadie

Mi nombre es Ángel Andrés Jiménez Bonillo. Soy árbitro de fútbol perteneciente a la Delegación Costa del Sol (Málaga, España). Desde la temporada 2006-2007 no permito, en los partidos que dirijo, que se emitan insultos por parte de los espectadores (pueden verlo en este mismo blog en el enlace indicado al final del artículo).

Desde el pasado fin de semana, además, he decidido entrar en el terreno de juego con una camiseta en la que puede leerse el mensaje "¿INSULTARÍAS A TU HIJO?", camiseta que mantengo puesta, tras el pitido inicial, hasta la primera ocasión en que el balón deja de estar en juego. Como reflejo en el acta del partido, "es una protesta no violenta contra los bochornosos y nada edificantes comportamientos que se ven en muchos campos de fútbol".

Estoy convencido de que la vida humana carece de sentido (por supuesto, también el deporte) si perdemos el respeto debido a los demás, si olvidamos su dignidad como seres humanos. Lo que jamás aprobaríamos fuera de un campo de fútbol, ¿por qué lo aprobamos dentro? Lo que jamás nos gustaría para nuestros hijos, ¿por qué no lo condenamos cuando lo sufren otros? Por muy habitual que sea una conducta, no tiene por qué ser conveniente. Un deporte que no sea ejemplo de educación no conviene a nadie.

Para finalizar, citaré otro fragmento del acta: "Quizá algún día nadie quiera ser árbitro y, quizá entonces, por no quedar ya otro remedio, se ponga solución al problema de las faltas de respeto en el deporte".

Pero sería más bonito poner remedio a esta lacra simplemente porque creemos en un deporte y una sociedad dignos. Depende de nosotros.

Ángel Andrés Jiménez Bonillo
Árbitro de fútbol

Colaborador de Clan de Fútbol

Enlace del video:

http://clandefutbol-jr.blogspot.com/2007/08/pancarta-pobreza-cero-ftbol.html

 En la foto, Jiménez Bonillo posando con la camiseta.

ALZIRA CON DOS ALCALDESAS

ALZIRA CON DOS ALCALDESAS

Me cabe la esperanza de que aprendamos algo positivo de esta situación buscando llegar al horizonte de ser mejores creyentes unos y mejores ciudadanos todos

 

El pasado 30 de julio, el Pleno del Ayuntamiento de Alzira ratificó por unanimidad el nombramiento de Alcalde(sa) honorario de la Ciudad de Alzira a la Virgen de Lluch; al cumplirse el 60 aniversario de la toma de este acuerdo de la época franquista. Cuando me enteré de la noticia, no le quise dar crédito porque me parecía imposible que tal hecho fuese real, por varias razones: primero, porque a nivel de Iglesia, considero inconcebible que, con las dificultades que tenemos en la tarea de evangelización, alguien pierda un segundo de su vida en promover estas cosas; también pensaba que una iniciativa como esta, no podría encontrar acogida en una corporación democrática municipal del siglo XXI y, menos podía creer que el acuerdo se tomase por unanimidad.

Muchas personas, incluso en el PP, partido que sustenta el Ayuntamiento, consideran absurdo el "revisionismo histórico" que quieren imponer a la sociedad desde posiciones dominantes del PSOE. Dicen, con bastante sentido común, que es: "mirar al pasado", "reabrir heridas" y "crear un malestar innecesario". Resulta difícil valorar lo que ocurrió hace sesenta años. Sin duda, si la Virgen del Lluch fue declarada Alcalde Honorario Superior Perpetuo de Alzira en 1948 fue porque se dieron las circunstancias de fervor popular, confusión de lo político con lo religioso, etcétera, que lo hicieron posible.

Aquella situación nada tienen que ver con la actual. En todo caso, si el título que se le dio de "Perpetuo" significa para siempre, la declaración de ahora resulta innecesaria y contraproducente porque está cuestionando esa perpetuidad.
Respecto al título de "Superior" parece significar que habiendo dos alcaldesas con idéntico rango, la Virgen de Lluch tiene "prevalencia"; consecuentemente cualquier pretensión ante el Ayuntamiento podrá dirigirse, al menos en segunda instancia, a la que es Alcaldesa "superior". ¡Me parece sencillamente surrealista e increíble!

La unanimidad alcanzada por todos los grupos políticos (PP, PSOE. PSI y BLOC) aún es más extraordinaria, hasta el punto que alguien ha buscado explicación en el ámbito de lo milagroso. Se ha dicho: "la Virgen ha logrado poner de acuerdo a los diversos grupos políticos". ¡Seamos serios! Nuestros representantes han de ponerse de acuerdo para el bien común; si la Virgen les hubiese puesto de acuerdo para que la nombraran Alcaldesa estaría actuando en beneficio propio, cosa normal en la política pero desconocida en el ámbito religioso. La Virgen actuando en beneficio propio sería la negación de ella misma. Si los concejales de Alzira, que habitualmente no se ponen de acuerdo, manifiestan unanimidad en este tema, deberán la explicación de sus razones a sus votantes y simpatizantes. Yo he hecho mis averiguaciones y puedo afirmar que la Virgen nada ha tenido que ver con este hecho, es inocente y no se le debe cargar -sin pruebas- con esta culpa. Tampoco el equipo sacerdotal ha podido influir en el gobierno municipal, pues se ha enterado de esto por la prensa, como se suele decir.

Pero todavía se me presentan más interrogantes. ¿A qué se compromete la Corporación con dicho acuerdo? ¿Qué consecuencias emanan de este acuerdo unánime? Me pregunto: ¿Van unánimemente a aplicar la Doctrina Social de la Iglesia en las decisiones políticas? ¿Mostrará el Ayuntamiento una acción preferencial por los pobres como haría María? ¿Repartirá ropa a los inmigrantes como servicio municipal? ¿Se creará un economato municipal para familias de baja renta? ¿Se reabrirá el albergue para transeúntes que ya existía y se cerró? Y en el plano de los valores, ¿va a hacer el Ayuntamiento una defensa pública de la virginidad y de la maternidad que son las cualidades más sobresalientes de la Virgen de Lluch, Alcaldesa de Alzira? Lo observaré atentamente pero me cuesta creer que estos vayan a ser sus compromisos. Posiblemente el acuerdo que tomó el Ayuntamiento -extemporáneo y sin ninguna conexión con la realidad- sea sólo un "brindis al sol" que no tiene más consecuencias; claro está, si no consideramos consecuencias la confusión de la gente sencilla; el ridículo para una parte de la iglesia y, ¿por qué no decirlo?, el descrédito de la política; porque si todos ellos piensan lo mismo, o al menos votan de la misma manera en un tema como este, los ciudadanos de Alzira podemos empezar a temblar o a rezar, cada cual lo que mejor sepa hacer.
Por todo esto, termino mi escrito reivindicando la "laicidad positiva" acuñada por Sarkozy y acogida por Benedicto XVI; laicidad que significa mirar al futuro respetando las creencias y dinamismo de los grupos religiosos que vertebran nuestra sociedad. Seguro que una "justa y sana" laicidad hubiera hecho imposible este "acuerdo municipal" que, a mi modesto entender sólo trae descrédito a nuestros políticos y más confusión a la gente, creyentes o no. Me cabe la esperanza de que aprendamos algo positivo de esta situación, que nos ayude a caminar mirando al futuro, a vivir en la verdad, a ser más coherentes y responsables, buscando llegar al horizonte de ser mejores creyentes unos y mejores ciudadanos todos. Si lo conseguimos, la Virgen sí que habrá hecho un verdadero milagro. Amén.

Enrique Masiá Arnandis

 

Texto publicado con autorización de LAS PROVINCIAS, delegación de la Ribera.

http://www.lasprovincias.es/valencia/prensa/ribera/ribera.html