Aquesta és la història de l’amor entre un xiquet i la seua gosseta que va ser al mateix temps amiga, confident i punt de suport
La història de la meua millor amiga, Kati, es remunta alguns anys arrere, exactament a Octubre del 2002 quan jo als meus huit anys volia un gos. Ma mare estava d’acord igual que el meu germà major i ma germaneta de tan sols dos anys, però mon pare no accedia que tinguérem un gosset entre nosaltres ja que abans vam tindre un Yorkshaire femella d’un any anomenada KATI que una vesprada quan anàrem a la platja jo vaig presenciar amb els meus ulls lo cruel que la vida podia ser, ja que no mes obrir la porta del cotxe la meua gosseta va eixir d’un bot i es va posar a córrer d’un costat a un altre molt contenta, però s’acostà massa a la carretera i un cotxe li passà per damunt, jo era xicotet i no comprenia que estava morta, pensava que estava dormint i la movia perquè es despertara però en vore que no ho feia vaig comprendre que no era un joc, si no que la meua gosseta ja no estava amb nosaltres.
Aquesta cruel experiència va fer que mon pare es negara rotundament a tindre un altre gos, per que no volia passar una altra vegada per lo mateix. Amb el temps i després de moltes supliques mon pare va cedir, però volia que la nova gosseta fóra igual que la primera que tinguérem, així que ens posàrem mans a l´obra i buscarem sense parar en caneres, Internet, anuncis, etc. però res de res.
Un dia ens donaren una notícia que crec que ens canvià la vida a tota la família, la meua tia que tènia un Yorkshaire ens va dir que havia donat a llum un sòl cadell femella de preciós pelatge i de pura raça, així que la meua tia que sabia que estàvem buscant una gosseta d’aquestes mateixes característiques ens la va oferir i quan inclús no tènia els dos mesos la vam portar a la nostra casa.
Quan volguérem posar-li nom ningú no es posava d’acord, cada un deia un nom diferent, Yaqui, Nala, Luna, etc. però entre la discussió la meua germana de dos anys va dir en veu baixa, KATI, llavors tots vam callar i la meua germana va repetir, KATI, ma mare en sentir-ho va dir que era una forma d’honrar a la meua gosseta ja morta i entre tots decidirem que d’ara en avant s’anomenaria “KATI”.
Aquest va ser el principi dels meus dies mes feliços, jo em vaig dir a mi mateix que a la nova KATI no li passaria cap desgràcia, així que em vaig convertir en un pare obsessionat per la seguretat de la seua xiqueta, d’aquesta forma va ser com jo vaig fer de KATI una germana, amiga i moltes mes coses per a mi, però a banda de tot açò era un gran punt de suport per als meus moments mes tristos, cada vegada que em marmolaven i m’enfadava men anava a la meua habitació i m’asseia a plorar als peus del llit, en eixe moment vènia KATI, s’asseia al meu costat i es quedava observant-me amb una mirada trista com si em diguera “ vinga desfoga’t, compta’m el que et passa i després jugarem”, quan es posava així jo soltava un xicotet somriure i ella en vorem s’incorporava i es posava a moure la seua curteta cua ràpidament d’un costat a un altre, jo botava del llit i l’agarrava en braços mentre la besava i abraçava, era com si ella em transmetera la seua alegria i fera que jo sempre estiguera content.
Totes les nits es gitava als meus peus i s’adormia, al matí quan sonava el despertador ella era l’única que es despertava i anava d’habitació en habitació despertant-nos a tots, era en efecte la gosseta mes llesta del món.
A l’estiu li encantava la paraula “piscina”, així quan algú deia “nadem”, KATI era la primera a arribar a la piscina i es quedava allí lladrant perquè anàrem tots amb ella a nadar, era com una maquina de la felicitat només que ella a vegades també era molt tossuda, no li agradava el seu menjar i sempre se les apanyava per a menjar el mateix que jo. Tots els dissabtes sabia que menjaríem a casa la meua iaia, així que de bon matí es posava boja de contenta i anava amb la corretja en la boca darrere meu per que se la posara per a eixir a dinar, quan arribàvem no es deixava a ningú per saludar, als meus iaios, els meus tios, les meues cosines, saludava a tots, era la millor del món.
Un dia portarem a casa un cadell de pastor alemany, una femella la qual no es portava molt bé amb KATI i es passaven el dia grunyint, KATI que pesava poc mes de 2 Kg. dominava la pastor alemany de mes de 10Kg., quan Murta, el pastor alemany, es portava malament o es passava de la ratlla, KATI li donava dos lladrucs i Murta acatxava el cap i deixava de fer el que estava fent sense replicar, era molt curiós i al mateix temps molt graciós.
Però les alegries no duren tota la vida i al poc de portar a Murta a casa passà la desgràcia. El meu germà i la meua germana van eixir de passeig amb les dos gossetes, jo vaig preferir quedar-me a casa veient la tele, que panoli vaig ser, als deu minuts que els meus germans isqueren de casa, sonà el telefonet i vaig anar a vore qui era, llavors en agarrar el telefonet el meu germà un poc nerviós em va dir que es posara ma mare, es van posar a parlar i igual que el meu germà, ma mare també es va posar nerviosa i a plorar, li preguntí que passava i ma mare em va dir “ Dani, han atropellat a KATI”, no puc descriure la ràbia i al mateix temps l´impotència i tristesa que vaig sentir en eixe moment, no podia parar de cridar i em preguntava perquè tènia que passar-me açò a mi.
Al moment ma mare em digué que encara continuava viva, molt greu però viva, vaig baixar corrent a vore com es trobava i la veritat és que només movia el cap, tènia mitja llengua fora i estava molt freda, la portarem al veterinari, era de nit i feia fred, així que la tapí amb una jaqueta.
La doctora no donava fe que passara la nit, cada vegada estava mes freda i es movia menys, la doctora ens va dir que faria falta un miracle per que aguantara tota la nit i a mi en va caure el món als peus, em vaig posar a plorar com si s’acabara el món i no era per a menys, m’incliní, l’abrací i la besí tot el que vaig poder mentre li deia una vegada i una altra que encara no era la seua hora, la vaig omplir de les meues llàgrimes i quan la doctora volia donar-li una injecció per a sacrificar-la jo m´apartí i com si fóra un miracle KATI va traure forces d’on no havien, va obrir els ulls i intentà incorporar-se, era un miracle que encara estiguera viva, aleshores comença a pujar-li la temperatura i la doctora va dir que s’havia quedat impactada per que KATI no hi haguera caigut en coma, així que ens dóna esperances, que potser poguera viure per a comptar-ho i cada minut era com una gran punxada en el meu cos.
Quan mon pare s’assabentà també es va posar a plorar i va dir que sense importar-li els diners que costara faria l’impossible perquè tornara a casa de nou amb tots nosaltres, i així ho va fer, la portà a la millor clínica de València on KATI quedà ingressada, jo no volia vore a la meua gosseta en aquell estat ja que seria un colp molt fort per a mi, així que optí per l’esperança que prompte tornaria a casa.
El doctor de la clínica telefonava tots els dies per a informar-nos dels progressos que KATI anava fent, així que jo esperava ansiós tots els dies l’eixida de l’institut per a assabentar-me de les evolucions de KATI, cada vegada que eixia, ma mare m’esperava en el cotxe i quan la veia somriure sabia que tot anava bé, fins que un dia vaig eixir i tot se’m va vindre avall quan vaig vore que ma mare estava plorant, aleshores vaig saber que KATI no ho havia pogut superar desgraciada i injustament havia mort, jo estava desolat i en pujar al cotxe li vaig dir a ma mare que l`arrancara, ens dirigirem a casa de la meua tia, la qual ja s’havia assabentat de tot, no mes vorem m’abraça i ja no vaig poder contindre’m mes, vaig trencar a plorar mentre la meua tia em consolava.
Vaig creure estar en un malson, era com perdre la meua vida i quedar-me sol davant del cruel món exterior, sense ningú que em recolzara, però aleshores ma mare i mon pare van ser el més gran suport per a mi en aquestos moments ja que es desfogaven amb mi i jo amb ells.
Quan mon pare va portar a KATI de la clínica, ja sense vida embolicada en llençols blancs ens va dir que el millor seria que no la vérem així i que la recordàrem com la gosseta juganera i divertida que era i no com una gosseta sense vida embolicada en llençols. Tots estàvem d’acord, sobretot jo, però ma mare si que la volia vore inclús amb les advertències de mon pare, així que ens vam ficar a casa i ma mare va anar a la part posterior del cotxe on jeia el cos sense vida de la meua millor amiga, aguaití a la finestra per a vore la reacció de ma mare i no va ser molt encoratjadora ja que li notí com se li partia el cor en mil trossos en vore el cos de KATI, aleshores es posa a plorar i en vore ma mare així no vaig poder comprendre el perquè d’aquesta vida tan cruel i vaig cridar entre llàgrimes “perquè, perquè….?” Una vegada i una altra, mon pare m’abrasà entre els seus braços i intentava consolar-me encara que ell també estava destrossat.
Mon pare em va dir que l’ajudara a fer el forat en el qual jauria per a tota la vida el cos de la millor gosseta que puga haver-hi en el món. Quan ens vam posar a cavar el sol abrasador es va amagar i va començar a ploure sense núvols, com si el cel s’unira als meus plors, mon pare cavava i en el seu rostre no es podia diferenciar la pluja de les llàgrimes, tènia els ulls rojos i intentava no plorar però era tanta la pressió que al final no es va poder contindre i esclatà, entre la pluja queien les seues llàgrimes i les de tota la meua família, en aqueix moment vaig comprendre la raó que va tindre en el seu moment en dir que no volia mes animals, però jo no em penedisc ja que aquesta gosseta em va donar els sis millors anys de la meua vida. Després se´n anàrem a per ciment, per a fer-li una xicoteta placa a la seua memòria i posar-la en la seua tomba.
Mentre no estàvem amb KATI la pluja amainà però en tornar i posar a la meua gosseta en aquell clot la pluja va tornar i aquesta vegada amb major intensitat. Quan haguérem d’escriure alguna cosa a la seua memòria, eren tants els sentiments que ni en mil anys aconseguiria escriure-les totes, així que em vaig limitar a posar el seu nom, KATI; i dibuixar un cor representant l’amor que vaig arribar a sentir per ella.
Quan ja acabarem i intentarem relaxar-nos la pluja tornà a parar i el radiant sol es va posar en el punt mes alt, també recorde que aqueixa nit hi havia una estrela que destacava sobre totes les altres i que quan la mirava pareixia que es feia mes gran i parpellejava quan jo estava trist, com si em fera signes perquè estiguera content igual que feia KATI quan plorava assegut als peus del meu llit.
Als pocs dies i en vore que jo no podia eixir d’aquell clot, ma mare es va trencar el cap per a trobar una nova KATI. Quan la va trobar i me la va donar, vaig saber que mai no ocuparia el lloc de la meua gosseta KATI, però si el cobriria un poc.
Ara la “nova” KATI i Murta són els meus dos grans suports. Així que ja veieu allò d´injusta que aquesta vida pot arribar a ser, però cal pensar que per molt que ens parega injust el destí ja està escrit i no es pot canviar, així que no val la pena posar-se a plorar per les coses ja passades.
Aquesta és la història de l’amor entre un xiquet i la seua gosseta que va ser al mateix temps amiga, confident i punt de suport, KATI.
Dani Dasí Fayos
