PER A QUE NO AGREDISQUEN AL PARE NI A LA MARE
Article d’opinió – Eduard Hervàs, psicòleg
Escolte per la ràdio que han augmentat les denúncies per menors que agredeixen als seus pares. I açò és molt greu. Per això es deia abans allò que "és més roí que pegar a un pare". Mal pronòstic té eixa família en què els pares patixen les agressions d'un o més fills/es s'agressions físiques, psíquiques o verbals, que de tot hi ha i tot fa mal-, siguen dels que denuncien o dels que ho callen i simplement ho patixen de portes cap a dins. Si volen eixir de l'embull en què s'han vist ficats pels anys viscuts junts hauran de tirar mà d'un/a bon professional de la psicologia i moltes ganes que tot canvie. Amb tot l'esforç que posen serà difícil, però hauran d'intentar-ho o renunciar a la relació m/paternofilial, reconvertint-la en una altra cosa.
Previndre abans de vindre
El que cal aconseguir és que els menors que ara tenen 1, 2, 3 o 7 anys no arriben a agredir els seus pares quan tinguen 12 o 14. I això com s'aconseguix? Molt senzill, deixar ben clar des del principi qui mana a casa. I ha de quedar clar que a casa manen el pare i la mare, que són els que tenen eixa responsabilitat. I això ha de notar-se des de ben prompte, des que els xiquets són capaços de manipular als majors, que és des que naixen. Les coses es fan perquè la mare i el pare així ho decidixen -o un dels dos, si és una família monoparental, en la que hi ha més risc de perdre el control de la situació-. Als fills se'ls demana opinió, se'ls concedeixen capritxos, però es fa el que volen els pares, des del principi. Una família no és una societat democràtica. I qui ho crega així ja no cal que continue llegint. No són "pobret/a, total què més dóna..." I dóna, vaja si dóna. Si no, que els ho pregunten als p/mares agredits. No val accedir als seus capritxos perquè callen i no ploren o no donen la llanda, a casa o en el supermercat. Ni concedir-los privilegis perquè els tenen els amics, amigues o company/es. És la pitjor de totes les raons, permetre'ls alguna cosa perquè diuen que els ho permeten als altres. Una altra cosa important és posar regles, deixar que es complisquen i si no es complixen que els coste alguna cosa. Perquè en la vida hi ha regles i cal aprendre a complir-les. Això no s'aprén en l'escola. Regles per a alçar-se i gitar-se, menjar, fer els deures, jugar, llegir, eixir... Regles que ajuden a la convivència domèstica i els servixen a la seua educació. I si les regles no es complixen o es boten els límits (horaris, volum, brutícia, diners, consum...) el pare o/i la mare ha de fer que els coste alguna cosa. Perquè si no els costa res mai aprendran a complir les regles.
Aprende perquè aprenguen a viure
Així, a poc a poc des del primer dia de vida, els fills i filles aprenen a viure en família i amb ells mateixos, subjectes a una autoritat p/materna que ha d'evolucionar alhora que els xiquets/es van creixent. I junt amb les regles i els límits molt d'amor, que es manifesta en respecte mutu. Els fills han de saber-se volguts i acceptats, des de xicotets, encara que se'ls estiga confrontant amb el seu mal comportament. No se'ls deixa de voler perquè es porten malament, ni es fa com si se'ls deixara de voler. Se'ls vol i se'ls demostra amb la coherència p/materna i amb besos, carícies, moltes paraules i molt de temps compartit.
És difícil? Durant moltes generacions no ha sigut difícil. Ara, quan el capitalisme consumista aprofita tots els badalls de l'educació, "moderna" per a atacar, cal esforçar-se més i no cedir ni un pam. Si no es té molt clar caldrà parlar-ho amb altres pares i mares o, per què no? Anar a aprendre a un lloc on ensenyen com han de comportar-se els pares i mares. Tot perquè quan tinguen 11, 12 o 14 anys no siguen uns agressors de pares i mares i, quan tinguen 25 o 30 puguen ser bons pares o mares.
Eduard Hervàs
Psicòleg
Foto: Eduard Hervàs
