No cap dubte que l’educació musical juga un paper fonamental en la formació integral de l’individu, ampliant la seua percepció general, visual i auditiva, afavorint l’aprenentatge i la vivència de les emocions, el desenvolupament físic i la capacitat creadora. Per això ha estat un gran encert introduir la música a l’escola, acostant el fet musical a totes les xiquetes i xiquets, amb l’objectiu de desenvolupar les seues capacitats, els seus coneixements, hàbits i habilitats, permetent-los que tinguen una valoració del món musical a partir de l’experiència directa. Amb el cant, els ritmes, l’expressió corporal, la creació, l’apreciació i l’anàlisi d’obres musicals o l’execució d’instruments senzills de fàcil maneig que els possibilita fer música d’una manera viva i creadora.
Però no és de la música a l’educació infantil, primària o secundària del que volia parlar ara mateix, sinó de l’altra vessant de l’educació musical, que és l’ensenyament/aprenentatge d’un instrument, allò que ací a les nostres comarques s’ha fet des de sempre a les escoles d’educands de les bandes. Els xiquets es posaven a la cua per dir la lliçó de solfa i aprenien a tocar la trompeta, el clarinet o la caixa d’algun dels músics que tocaven en la banda, en un aprenentatge molt directe, potser "tècnicament inadequat" o "poc pedagògic" però en un contacte personal del mestre i l’alumne. I amb un objectiu que estava ben clar: aprendre a tocar l’instrument per entrar en la banda, objectiu que acabava complint-se.
Ara mateix el professorat està tècnicament més preparat, té títol d’algun conservatori i es dedica professionalment o semi-professionalment a la musica. Però en moltes ocasions està molt lluny de facilitar aquell contacte mestre-alumne directe, positiu i facilitador de l’aprenentatge, perdent també la visió global o l’objectiu final de l’aprenentatge de la música i de l’inici del contacte amb un instrument.
Quan un xiquet o xiqueta de 8, 9 o 10 anys comença a anar a l’escola d’educands -ara escola de música- té un interés en començar a aprendre a tocar un instrument -o potser el tinga son pare o sa mare, que tampoc és un mal principi-
En aquesta societat que ens toca viure, qualsevol alternativa a l’ocupació consumista del temps s’ha de veure com a positiva, i l’aprenentatge de la música ho és. Trobar temps per començar amb la música potser ja siga un èxit personal, familiar i social.
L’objectiu inicial hauria de ser introduir l’alumne/a en el llenguatge musical, en la tècnica de l’instrument i en el gust d’escoltar, tocar i fer música a soles i en companyia... Però ara mateix, a les escoles de música i als primers nivells dels conservatoris -que seria el mateix- fa la impressió que tenen com a objectiu formar músics professionals... Sense pensar que la gran majoria d’alumnes/educands no van a ser mai de la vida músics professionals, a Déu gràcies.
Aquest objectiu ocult de formar futurs músics professionals, que no està formulat en cap de lloc com a tal, complica en gran mida els primers estadis de l’aprenentatge. La motivació fonamental, que hauria de ser passar-ho bé aprenent música i aprenent a tocar un instrument, és soterrada moltes vegades amb exigències pedagògicament impossibles. Perquè si és important aprovar cursos i cursos de música-LOGSE, més important és trobar-li el gust i tindre la necessitat de tocar.
Qualsevol xiqueta o xiquet que està començant a tocar sol o en una orquestra no ha de tindre en el seu cap si es tornarà professional, ni tampoc els seus mestres a l’escola de música. Haurien de facilitar-li que aprenga a expressar-se per mitjà de la música i li haurien de facilitar els moments i les possibilitats de fer-ho tota la vida. Si ve el cas i va triant-ho a poc a poc i en el seu moment, algun aficionat potser es plantege llançar-se als estudis i al món de la música professional, com podrà decidir entrar en una facultat de medicina o en un cicle formatiu d’electrònica. Però si ha tingut un bon aprenentatge, la relació amb el seu instrument, el desig i les ganes de tocar sol, a l’orquestra, a la banda o a la xaranga no l’haurà abandonat en tota la seua vida.
És per això que els mestres de les escoles d’educands -o ara escoles de música- haurien d’aconseguir que l’afició dels menuts per l’instrument i per la música anara augmentant a poc a poc, reforçant-los positivament els xicotets guanys que van tenint i no desanimar-los progressivament, com alguns fan amb l’excusa que ser músic és molt dur.
Ser músic professional pot ser dur, però el camí per aprendre a estimar la música i l’instrument ha de ser agradable, facilitant activitats que estimulen el seu interés, començant a tocar músiques senzilles i potser conegudes i divertides, a soles i en grup, sense exigir virtuosisme ni perfeccionisme, sinó correcció i satisfacció personal.
Així, a poc a poc, aniran fent-se músics que tindran tota la seua vida la música í l’instrument com aliats per al seu creixement personal i no músics frustrats perduts en el camí de la perfecció que no saben ni on deixaren l’instrument aquell dia que es van decebre per no poder o no voler ser ni professionals d’açò ni els millors del món.
Eduard Hervàs
Psicòleg
